Sembla mentida que, al final, l'únic que s’ha atrevit a dir la veritat sobre la CUP hagi estat un empresari. El senyor Jorge Gallardo, que resulta que és el president d’Almirall, una de les primeres farmacèutiques catalanes, ho va resumir ara fa un mes amb una concreció digna de Descartes: “ni CUP ni històries”. Encara que, ben mirat, hagués quedat més gràfic “ni CUP ni hòsties”.
No ha estat, en efecte, el president de la Generalitat en funcions, Artur Mas. Ni el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell. Ni cap altre membre del Govern. Tampoc de la direcció de Convergència o del consell nacional, el màxim òrgan entre partits. S'entén: la majoria tenen càrrec oficial. Però quan hagi passat tot haurem de recordar tots els que, en el seu moment, van callar. Si ens estimbem també haurà estat culpa seva.
Cal, en tot cas, començar a desmitificar urgentment la CUP. Faci el que faci aquest diumenge. Això no vol dir que els hàgim de tractar pitjor que els altres partits. Vol dir que els hem de tractar com els altres partits. Fins ara -amb les seves samarretes, les seves cites de Gramsci o la seva pinta de bons nois- els hi hem donat peixet. Sobretot la nostra televisió pública, que obre cada dos per tres el TN amb la CUP. A veure si piquen. Al capdavall, qui no està també contra la opressió o les injustícies?.
Encara recordo que el passat 9 de novembre, en el primer debat frustrat d’investidura, vaig preguntar en la compareixença posterior davant els mitjans qui havia aplaudit el discurs del candidat. Per la tele semblava com si Antonio Baños hagués fet uns tímids aplaudiments abans de rebre un discret cop de colze d'Anna Gabriel. Es van posar riure. Pel que sembla, el tall va resultar tan divertit que el van fer servir per omplir el Telenotícies vespre i després va sortir també a l’APM.
Però ningú es va atrevir a dir: sí, he estat jo. O ho hem fet per cortesia parlamentària. O qualsevol altra collonada. Pitjor: tampoc van negar-ho. No vaig replicar perquè era una roda de premsa, no un debat parlamentari, però em van venir ganes de preguntar-los-hi: "Vostès aspiren a governar aquest país?". Perquè en principi tot partit aspira a manar. Encara que sigui minoritari.
És com quan es defineixen com antisistema o anticapitalistes. David Fernández, a l’assemblea de Manresa del passat 29 de novembre, va dir que ells practicaven l’”anticapitalisma antropològic”. Això què vol dir?, em vaig preguntar. Perquè el capitalisme té mols defectes -com el cas Traiber o las targetes black de Bankia- però passa com amb la democràcia: de tots els sistemes econòmics que conec és el menys dolent.
Quina és l’alternativa a l'economia de mercat? Corea del Nord? la Xina Popular amb els problemes de contaminació inclosos? Tornem a aixecar el Mur de Berlín? Jo trobo que ser anti alguna cosa és molt trist. N'hi ha que són antimadridistes, però en aquest abans són també del Barça, del Atleti o de l'Atlètic de Bilbao.
El problema de la CUP saben quin és? Que estan en contra dels lideratges forts. Una roda de premsa de la CUP és una penitència per als periodistes. Avui parlen uns, demà uns altres. És com una presidència coral. Jo encara no he aconseguit aprendre’m el nom de tots els diputats.
Potser el que ho ha fet més bé fins ara és el Sergi Saladí, de Taragona. Segurament perquè ja tenia experiència com a Portaveu de Defensa del Territori. Tampoc voldria pas posar en perill la seva incipient carrera parlamentària. Mentre que a l’acte de la Pompeu el millor va ser Josep Maria Brusqueta. I juro per Déu -si existeix- que estic a les seves antípodes polítiques.
Però els països, per avançar, necessiten unes elits que tirin del carro. Al PCUS -si és el seu model econòmic- també tenien una elit que eren els que, a la desfilada de l’1 de Maig, estaven a la tribuna d’autoritats de la Plaça Roja. Fins i tot el Barça té elits perquè no és el mateix Messi, Neymar i Luis Suárez que Sergi Roberto posem per cas. Dit amb tot el respecte pel migcampista de Reus. Jo, jugant a futbol, era una patata. Amb investidura o sense, patirem.
