Publicitat
La Punteta · 31 d'Agost de 2013. 14:03h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

D'uns fills de puta a uns altres

Jo ja vaig dir fa temps -encara no sé si parafrasejant Roosevelt o Kissinger-, que Baixar al Assad em sembla un fill de puta, però que l'oposició siriana tampoc no és de fiar. L'última mostra és el dia que van degollar un frare franciscà. Ni tan sols van tenir el detall de decapitar-lo amb un cop sec. Jo no vaig poder veure el vídeo sencer -ja advertíem que podien afectar a la sensibilitat del lector- però ho feien amb un ganivet o un cúter i van estar serrant-li el cap una bona estona.

Per això, si jo fos Barack Obama faria casa de l'històric corresponsal de La Vanguardia a Beiurt, Tomàs Alcoverro, que porta mitja vida a l'Orient Mitjà. Alcoverro, en efecte, afirmava dijous passat que "La fórmula ideal del president Obama, rebutjada una vegada i altra una intervenció armada a Síria de conseqüències catastròfiques per a l’Orient Mitjà, seria trobar un just equilibri de l’afebliment del règim, evitant així l’èxit dels extremistes gihadistes que tenen, amb els petrodòlars, les armes i l’obscurantisme religiós de les monarquies del Golf, el vent en popa" (1).

El corresponsal de TV3 a París Toni Cruanyes advertia el mateix dia a El Punt-Avui que "els dubtes es multipliquen: És lícit participar en un conflicte intern d’un estat sobirà? Han de participar-hi francesos, britànics i nord-americans, si no porta la iniciativa algun país de la Lliga Àrab? Estem preparats per prendre el risc d’acabar armant guerrillers pròxims a Al-Qaida (part dels opositors a Baixar Al-Assad ho són)?".

Si no també podria fer cas del periodista Enric González, un històric d'El País ara a El Mundo. González, que té unes memòries demolidores, assegurava que "Bashar Asad es un dictador hereditario altamente repulsivo, aliado de Irán, Rusia e Hizbulá, y está haciendo una matanza. Los rebeldes, que hace dos años constituían un grupo relativamente civil y relativamente aceptable, son ahora un conjunto de grupos dispares bajo la hegemonía del radicalismo suní, capaces de una crueldad desmesurada, conectados con organizaciones como Al Qaeda y utilizados por Arabia Saudí en su lucha político-religiosa contra el chiísmo que patrocina Irán" (3).

Finalment, Juanjo Navarro també advertia ahir a El Punt-Avui que "La troca siriana és tan complexa i el seu potencial de desestabilització de tota la regió del Pròxim Orient és tan gran que els qui podrien precipitar-lo -les potències occidentals– dubten abans d’entrar en acció. Ningú no vol una Síria post-Al-Assad en mans dels gihadistes que esdevingui una nova edició de l’Afganistan de fa deu anys, santuari d’Al-Qaida" (4).

Als qui vam confiar en les primaveres àrabs ens han donat gat per llebre. La Vanguardia publicava el passat 7 de juliol -l'anàlisi en aquest cas era de Xavier Mas de Xaxàs- un mapa-resum sobre l'evolució dels països del Magrib: el Marroc continua sent una "monarquia de poder gairebé absolut", Algèria un "règim autoritari", Líbia està "en descomposició", Egipte "una dictadura militar" i el Iemen no sé ben bé cap a on va.

En el fons, la primavera àrab només ha servit per substituir uns fills de puta per uns altres: els moviments islàmics han escombrat el panarabisme laic dels anys 70 per posar-s'hi ells. Encara que ho digués per salvar el coll, Gaddafi tenia raó: qui en sortirà reforçada és Al-Qaida. Curiosament, els dos països més interessats en els canvis a Síria són dues democràcies tan exemplars com l'Aràbia Saudita i Qatar.

Ja que he citat diversos periodistes deixi'm acabar esmentant Ferran Sales, un altre veterà d'El País ara jubilat que va estar més de quinze anys fent voltes pel Magrib com a corresponsal a Rabat, Alger i Jerusalem. Jo era jovenet, però ja devorava les seves cròniques quan feia de periodista de tribunals a Barcelona. Me'l vaig trobar a Twitter i em vaig quedar de pedra perquè, en una piulada, va assegurar que "el Marroc, Algèria o Israel són en teoria països democràtics".

Se'm va ensorrar un mite. No me'n vaig poder estar de contestar-li: "Honestament, no crec que es pugui equiparar el Marroc o Algèria amb Israel. Amb tots els defectes de la democràcia israeliana". Però em va quedar un dubte: si de debò pensa això amb quin esbiaix escrivia les seves cròniques sobre l'Orient Mitjà?

 

 

(1) Síria, un infern per tothom, 29 d'agost del 2013

(2) Cinisme a Síria, 29 d'agost del 2013

(3) Perdicaris, 30 d'agost del 2013

(4) Al-Assad, ‘el Químic’, 30 d'agost del 2013

(5) La democràcia traïda 

Publicitat

11 Comentaris

Publicitat
#8 igor , barcelona, 02/09/2013 - 01:26

i que tal si en un article d'opinió hi inclous alguna opinió teva?

#8.1 Xavier Rius, Dublin, 02/09/2013 - 22:14

Aquí en tens més: http://www.xavierrius.cat/arti cles_xavier_rius

#7 Untermensch, Badalona, 01/09/2013 - 18:55

Aquest Qatar a què es fa referència a l'article deu un altre Qatar, oi? No pot ser el mateix que patrocina el nostre club que és més que un club.

#6 Xipolleig, Barcelona, 31/08/2013 - 21:25

La frase és d'en Kissinger quan governava en Nixon, i crec recordar que es referia al sàtrapa Somoza

#6.1 mesalina, Gava, 01/09/2013 - 19:29

si, és de Kissinger i es referia a Somoza com un fill de puta....però va dir que era el 'nostre' fill de puta.

#5 No a l´intervenció, BCN, 31/08/2013 - 19:41

Ajudar a l´oposició siriana és ajudar a l´islamisme radical a establir la sharia i l´antioccidentalisme a Siria. Els Estats Units, com sempre, tiren pedres a la seva pròpia teulada. Estic a favor de la postura de Rusia i China de no intervenir a Siria. Quan deixarem d´esser ximples ?.

#5.1 pepillo, Barcelona, 01/09/2013 - 22:54

Sí, els occidentals, a la nostra botigueta, i que no ens la toqui ningú. Els genocidis i dels seus morts són coses distants i distinctes. Que s'arreglin i no ens emprenyin.

#4 Núria (4 i final), Vallès Occidental, 31/08/2013 - 15:44

La democràcia (govern del poble) es basa en un conjunt d'individus lliures, que es contradiu amb la submissió que exigeix l'Islam i que prenen les seves pròpies decisions, que contradiu també el típic determinisme islàmic. Per tant, les revolucions de la primavera àrab només podien acabar així.