La Punteta · 26 de Maig de 2022. 10:37h.

JORDI GARCIA-PETIT PÀMIES

Jordi Garcia-Petit Pàmies

El 75%

L’aprenentatge i l’ús del català a Catalunya s’ha “polititzat”, “judialitzat”, “emocionalitzat”, etc. No hauríem d’estranyar-nos-en.

La llengua -la que sigui- toca el viu dels sentiments, associada a la identitat i a la cultura és més que un vehicle de comunicació. El cas del català mereix figurar en els manuals de sociolingüística i també en els d’altres branques del coneixement, segons qui, quan, com, per què i on en parli.

D’entrada, en parlar de la llengua  t’adones de la dificultat, precisament, de la precisió lingüística: llengua materna, llengua pròpia,  llengua apresa,  llengua vehicular o curricular, llengua minoritària o minoritzada,  igual com quan hom parla de la coexistència de dues llengües en un territori: bilingüisme individual, social,  actiu, passiu, simètric, asimètric, etc.

 Si hi afegeixes els interessos  extralingüístics,  però amb la llengua com a excusa  -l’apropiació del català pels independentistes, per exemple-,  la complexitat de tot plegat mareja.

Per això, les simplificacions en aquesta matèria acostumen a induir a error, i, un cop consolidat l’error,   es munten al damunt batalles polítiques, judicials, ideològiques, emocionals,  llevat de  l’única que podria ajudar-nos, la de la sociolingüística rigorosa.

Així ha passat amb el 25%. No hi ha innocents en l’embolic, per als uns significa la fi del català i la fi de Catalunya, per als altres és el primer pas vers la paritat ja del 50%. Alguns fins i tot invertirien els termes: un 25% de català. No cal dir que també uns quants el  desarrelarien de Catalunya.

Curiosament, tot esperant el compliment de les sentencies sobre el 25% de castellà vehicular a les escoles  -a  l’Estat de dret les sentències es compleixen, sinó l’Estat deixa d’ésser de dret- ningú no parla del 75% de català.   Deturem-nos a pensar-hi, un 75% de català a les escoles. Déu n’hi do!

Una llengua minoritària -el català ho és respecte al castellà a Espanya, que és l’espanyol al món amb  prop de 500 milions de parlants nadius i uns 575 milions d’usuaris- que disposi d’un 75% en l’ensenyança no s’hauria de queixar gaire, potser no gens. El 75% és una compensació força important.  ¿Què més voldrien llengües en risc real de desaparició, com ara el bretó, l’occità o el cors a França?

La “immersió lingüística” -una denominació poc afortunada- potser va complir una funció originàriament, però fa temps que, després de fer-ne un balanç acurat dels resultats, s’hauria de reexaminar amb criteris sociolingüístics actualitzats.

La política lingüística oficial del català ha optat per la quantitat de parlants, com més el poguessin parlar -cosa diferent a espontàniament parlar-lo- millor. El foment de la qualitat en l’ús individual del català ha estat negligit. Si pares l’orella al carrer, el català s’acosta a un patuès del castellà.

L’abril del 1992 vaig escriure un article amb el títol “La llengua catalana entre l’esplendor i la misèria”. Hi deia: “Els lingüistes diagnostiquen els mals de la llegua com si descrivissin el plàcid plugim d’un dia de tardor –“les llengües son sincrònicament el que són, la llengua evoluciona amb la societat”-, i accepten la fatalitat del declivi; pocs són els que tenen el coratge de rebel·lar-s’hi. N’hi ha que, fins i tot (...) defensen un català light, com la societat, amb la diferència, però, que la societat és light per fora i dura per dins, i que no perdona les febleses. Aviat el català serà tan lleuger, tan com un tel, que no en quedarà res”.

Crec que la situació qualitativa del català en general no ha fet més que empitjorar els darrers 30 anys. L’emmirallament pel percentatge no ens deixa veure que el català  s’està morint al carrer.  M’agradaria equivocar-me “científicament”.

Tampoc el castellà corrent no és una meravella, però si al carrer, a la ràdio o a la televisió n’escoltéssim un maltractament com el que sovint sentim del català,  l’audició ens resultaria insuportable.

En la defensa del català s’hauria de fer un reset, deixar de banda nominalismes i numeralismes i veure quin suc qualitatiu es pot treure d’un 75% ben gestionat a les escoles  i la seva transferència al carrer d’una societat  de composició irreversiblement diversa.

Un català  lingüísticament fort, segur d’ell mateix, amb prestigi cultural i amb la base social  ja adquirida, un català del segle XXI,  no hauria de témer un 50%, que, fins i tot, seria generós en una població socialment bilingüe amb el castellà, matern o preferit, majoritari.

Confiar la defensa del català a la coerció institucional és pa per avui fam demà. Tot el que no sigui acceptació espontània d’una llengua és imposar-la, provocant-ne el rebuig  prest o tard.  El català ha de volar tot sol.

Publicitat
Publicitat

2 Comentaris

Publicitat
#2 Timbaler , Bcn, 27/05/2022 - 19:24

Llengua imposada ,llengua condemnada

#1 Andrea, Barcelona, 26/05/2022 - 16:40

L'únic que aconseguirá aquest acord lingüístic serà el que vosté prediu, perdre interès per a la majoria de la població.