En un article el passat mes de juliol ja vaig dir que la candidatura de Junts pel Sí ens donaria tardes de glòria. Per una vegada he encertat de ple malgrat que la campanya electoral no comença, oficialment, fins aquest dijous a les dotze de la nit.
Val a dir també que l’afirmació és extensiva al cap de llista de Catalunya sí que es Pot; que està per sota de les expectatives creades. Lluís Rabell no només no és Ada Colau, sinó que Pablo Iglesias s’ha hagut d'afanyar a reforçar la campanya de Podemos a Catalunya. Això serà un festival.
Però és especialment aplicable al cap de llista per Girona de la candidatura de CDC-ERC-ANC-Òmnium, Lluís Llach. Llach ha donat una entrevista aquest dimecres a Rac1 en el que ha ofert perles com que Pablo Iglesias té “obsessions sexuals amb Mas” o Felipe González “és com una guineu que fa pudor".
També ha demostrat el seu compromís amb la coalició quan ha declarat que “sóc mig de la CUP”. O fins i tot amb els electors perquè ha assegurat que “si no guanyem i no podem fer tot això me'n vaig al Senegal”.
No l’he seguit tota perquè estava a punt d’entrar en una roda de premsa a TV3, però crec que de tota la tertúlia -inclòs el presentador Jordi Basté- només l’economista Josep Soler li ha dut una mica la contrària.
El director de l’Institut d’Estudis Financers de Barcelona li ha recordat que per ser diputat per Girona calen menys vots que per Barcelona la qual cosa, tot sigui dit, és una veritat com una casa. La resta -Xavier Salvador, Toni Soler, Francesc-Marc Álvaro- ha optat pel silenci o per donar-li directament la raó. Suposo que per miedo escénico o per afinitat ideològica amb la candidatura electoral.
Tampoc es nou aquest llenguatge electoral en el candidat de Junts pel Sí per Girona. Ara fa una setmana -en una acte a Palafrugell (Baix Empordà)- va manifestar després de la polèmica carta de González que era "l’home que va muntar el GAL i va matar a 27 persones i torturar a no sabem quantes”.
Però amb el suport de qui es pensa que governava llavors Felipe González? Amb el de CiU. Jordi Pujol no va retirar el suport al PSOE fins a mitjans dels 90 quan els casos de corrupció s’amuntegaven gairebé a les portes de la Moncloa: GAL, Roldán, Ibercorp, Filesa, AVE, etc.
Un altre cas similar és el de Germà Bel. El cap de llista per Tarragona, també va afirmar dijous passat que “l’única garantia de supervivència del riu i el Delta és un Estat propi”. En aquest cas em va venir al cap que CiU va pactar el Pla Hidrològic amb el PP.
Per Madrid encara corre l’anècdota que Marta Lacamba, llavors directora de l’ACA i ara de la Fundació Catalunya-La Pedrera, va anar un dia a Madrid per explicar els diputats de CiU perquè havien d’abstenir-se i, a la tarda, va tornar-hi per explicar-los-hi perquè havien de votar a favor. Si no és així agrairé el desmentiment per part de l'al·ludida.
Però el que em sap greu és que Lluís Llach era, fins ara, un referent, un mite, una llegenda. Jo també estava al Camp Nou en el concert de Som una nació del 1981. Me’n recordaré tota la vida perquè l’endemà tenia examen de Selectivitat i va tocar Kant. Vaig tenir sort: en arribar a casa vaig repassar el filòsof alemany.
Em sembla lícit -com Josep Guardiola i d’altres- que hagi volgut anar a les llistes. Però, si us plau, no el deixin parlar gaire o començaran a perdre vots a dojo. No és el mateix un concert que una entrevista radiofònica. Ni un cantautor que un candidat electoral. Ara descobrirem que Lluís Llach és humà.
Si fa no fa, salvant totes les distàncies ideològiques, com quan el PSOE va fitxar Baltasar Garzón a les eleccions del 1993 per tapar precisament la corrupció de la que parlàvem abans. Al primer míting públic la gent es va adonar que la veu aflautada del jutge no tenia res a veure amb la imatge de jutge totpoderós que es tenia d'ell. Com a alt càrrec va durar amb prou feines tres mesos. En resum: un fracàs.
La política, si realment volen fer la revolta dels somriures, hauria de ser quelcom més que dir-ne alguna de grossa per la ràdio. El problema és que els independents no estan acostumats a la vida de partit. I que, en certa manera, els de Junts pel Sí van una mica de sobrats. Com si estigués guanyat. Poden acabar pagant-ho el 27-S. Prudència.
