Encara convocarà Mas eleccions anticipades el 27 de setembre després de perdre Barcelona? El president hauria de complir la seva paraula -en cas contrari no haver avançat la data-, però l’única institució política que es va fer l’hara-kiri van ser les Corts franquistes. I encara perquè no tenien més remei.
De fet, el també president de la Generalitat ja va reconèixer divendres en el seu ascens al Carmel que “si Barcelona ens dóna l’esquena no ens en sortirem”. Mentre que Alfred Bosch, en el míting final d’Esquerra a la capital catalana, aspirava al triplet com el Barça i a uns “resultats històrics".
El mateix Juanjo Puigcorbé -al que Alfred Bosch qualificava dimarts com “un animal polític en potència"- augurava entre vuit i onze divendres passat. El resultat ha estat per sota de les expectatives malgrat el discurs postelectoral d'Oriol Junqueras. En campanya és un error establir objectius.
Ara com queda el procés?. Perquè CiU va cometre també l’error de vincular la campanya electoral al procés sobiranista. Malgrat que, a les eleccions municipals, la gent vota candidats, no partits. I està mes amoïnada per l'atur o l'incivisme que per l’anomenada transició nacional.
Només cal repassar l’hemeroteca. El mateix Artur Mas afirmava l’onze de març -en la presentació del candidat per Reus, Carles Pellicer- que és “el moment de rellançar Catalunya: cal que tota la seva estructura territorial estigui al servei del projecte.”
Mentre que Josep Rull, que després ha tingut un paper discret en la campanya, manifestava deu dies després que “Catalunya necessita ajuntaments compromesos amb el procés” durant la presentació de la candidata per Cunit, Montserrat Carreras.
I Mas, diumenge passat, en un acte electoral a Figueres, encara insistia que “CiU ha de ser la força més votada el 24M” i que “necessitem moltes institucions al costat del procés”.
Ara què, doncs?. Xavier Trias, que ha fet un discurs a l’alçada del Sarkozy quan va perdre la presidència de la República francesa, ha afirmat que la pèrdua a Barcelona “ens obliga a reflexionar” i a veure per “quines circumstàncies” es produeixen derrotes com aquesta.
Però no hi ningú més a CiU que ho vegi? Al Consell Executiu? Al comitè executiu del partit o de la federació? als respectius consells nacionals?. Ja sé que la immensa majoria tenen càrrecs oficials o de partit, però tots ells en seran també responsables.
Al capdavall, Artur Mas ha fet fins ara cas omís de tots els senyals de perill. De la pèrdua de dotze diputats el 2012 i a la derrota a Barcelona d'aquest 24-M. Ha mantingut el rumb del vaixell. Fins i tot la velocitat. Per això sembla que CiU vagi, de vegades, directe cap a l'iceberg. Com el Titanic. I Artur Mas sigui el capità. Espero que no acabi com el malaguanyat Edward J. Smith. Políticament parlant.
L'altre dia, en un ple del Parlament, em vaig trobar el president de la Generalitat al lavabo de senyors. Estàvem tots dos sols. En un indret tan poc solemne com aquest li vaig plantejar una pregunta a boca de canó: "Vols dir que anem bé?". M'estalvio d'explicar, almenys per ara, la resta de la conversa.
Però vostès s'imaginen quina herència deixarà Artur Mas si plega després de les properes eleccions? El procés empantanegat, una Generalitat endeutada fins a les celles -més 60.000 milions en quatre anys-, un Parlament fragmentat i unes relacions amb Madrid sota mínims. La darrera batussa entre els Mossos i la Policia n'és un exemple.
Què se n'ha fet d'aquella astúcia de la qual presumia abans del 9N?. Hi ha estratègia a CiU o tot depèn de les rodes de premsa del conseller Homs?. Sobretot: haurà entès ara el missatge el president?. No fer-ho serà el suïcidi polític del president Mas, però probablement també el de Convergència i fins i tot del país. En política no pots plantejar batalles que no pots guanyar.
