La carrera política de Mas s’estudiarà en el futur a Esade. Només conec un polític que hagi espatllat la seva biografia més que ell: Joan Laporta. A Laporta se’l rifava tothom. Fins i tot v sonar com alcaldable per Barcelona per Convergència en comptes de Trias. A les eleccions al Parlament del 2006 va esmorzar amb Artur Mas i l’endemà José Zaragoza, director de campanya del PSC, es va afanyar a organitzar-li un altre amb José Montilla.
Després d’haver festejat amb Reagrupament -va inaugurar fins i tot una assemblea- els hi va fer el salt amb Solidaritat. Van treure quatre diputats: ell mateix, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Toni Strubell per Girona. Al cap de tres mesos es va passar al grup Mixt. Laporta hagués hagut de fer carrera a la UEFA o la FIFA després del seu pas pel Barça. Vist com estan aquests organismes per dintre és un angelet.
Mas va demostrar durant set anys de travessa del desert la perseverança, resiliença i voluntat que es demana a un cap de l’oposició. Potser hagués pogut ser un dels millors presidents de la Generalitat de la història. Ho tenia tot a favor: era pencaire, parlava idiomes, no se li coneixien embolics de faldilles, en principi tampoc tenia calés a l’estranger.
La cosa es va començar a torçar el 2012 quan va convocar eleccions anticipades. Va cometre l’error de confondre el carrer amb les urnes. Diuen que el mèrit és del periodista José Antich i de Francesc Homs. Antich hagués hagut de seguir, en aquest cas, aquell consell que donava Francisco Franco: “no se meta en política”.
Però la veritat és que a Mas li hem perdonat tots plegats més errors del compte. Quan era candidat el 2003 ja se’n va anar un dia a Andorra i va proposar seleccions catalano-andorranes. Al Principat encara riuen ara. I ara fa dos anys va proposar ingressar a la Francofonia com si tots els catalans haguessin anat al Col·legi Francès i a l’Aula com ell. En canvi Maragall també ho va suggerir quan era president i tothom ho va considerar una maragallada. Confesso que jo el primer.
Potser s’ha beneficiat de la imatge de seriositat i de tenir una premsa, en general, a favor. Però convocar eleccions el 2015 abans de les generals per aprofitar l’efecte Diada i un pont a Barcelona també va ser un error vist el resultat: ara no és ni president.
Però llavors què va fallar? L’equip? L’estratègia? El tempo? El personatge?. No ho sé. Personalment encara no me'n sé avenir. Jo sempre he pensat que, en política, no pots plantejar batalles que no pots guanyar. El general xinès Sun Tzu ja deia sis segles abans de Crist que ”sólo en caso de que existan esperanzas fundadas de victoria debe iniciarse la guerra” (1).
I un altre teòric de la guerra, Von Clausewitz, afirmava que la guerra és la prolongació de la política per altres mitjans. Jo prefereixo pensar que la política és com la guerra, però sense sang. Tant se val, ara Mas ja no és res políticament parlant: el 129è president de la Generalitat. Ni Montilla ni Maragall ni Pujol s'han fet targetes similars.
(1) Sun Tzu: "El arte de la guerra". Tikal Ediciones, pàg 23
