Hem entrat en aquella frase del procés coneguda popularment amb l’expressió el castell de cartes comença a ensorrar-se. L’eclosió es va produir ara fa una setmana. Apuntin la data: dijous 26 de maig. Passarà a la història.
Francesc-Marc Álvaro admetia a La Vanguardia que les eleccions de l’ANC havia estat envoltada de “tibantors, retrets, acusacions, travetes” i “pugnes” entre els dos bàndols, és a dir, CDC i ERC.
Però el millor era el paràgraf final: “Junts pel Sí és una carcassa que no té qui se l’estimi, la CUP és un actor atrapat en la seva influència determinant, Carles Puigdemont és un president encaixonat en un calendari diabòlic, i el procés ha entrat en una aturada que tothom veu però ningú s’atreveix a fer oficial. En aquest context, l’ANC podria –si hi ha coratge– convidar a refer el trajecte sense renunciar a la destinació triada”. Les negretes són meves.
A mi em va arribar a l'ànima que que en l’article parlés d’Òmnium en tercera persona quan ell mateix ha estat membre de la junta directiva. Com Juli Cèsar que a La Guerra de les Gàl·lies també parla d’ell en tercera persona. Però sobretot que definís Junts pel Sí com “una carcassa” i la indirecta final a l’ANC a “refer el trajecte”. Què no teníem pressa? que no marxàvem? que no havíem passat pantalla?.
El mateix deia Vicent Partal, a Vilaweb, reconeixia també “la desorientació de l’independentisme” amb l’excusa dels aldarulls de Gràcia. S’ha de tenir molta vista per aprofitar una colla d’okupes per justificar l’atzucac del procés.
“El 27-S l’independentisme va guanyar les eleccions, però tot fa pensar que aquell dia, paradoxalment, també va perdre”, afirmava. I arribava a una conclusió similar que l’anterior: “Tots sabem que Junts pel Sí és ara mateix una ficció parlamentària malgrat els desesperats esforços d’alguns diputats, que s’escarrassen tant com poden a impedir-ho”.
El millor, en aquest cas, era el comentari d’un lector, Joan Pagès, que deia: “El dit ‘procés’ s’ha acabat. I el que no ho vulgui veure es perquè encara creu en els Reis Mags”. Encara que, amb el Fabra a la mà, els Reis Mags són els Reis de l’Orient.
El tercer exemple era el de Joan B. Culla a El País -no em refereixo al més recent de l’Ara, que necessitaria un article sencer- sinó al que parlava de la crisi de CDC. L’article, com sempre, era encertat i descrivia la desorientació dels electors de CDC, però curiós que ho faci algú que ha estat trenta anys -des dels llunys temps de la Fundació Acta- a l'òrbita de Convergència.
Per ell és com si el PSOE hagués tornat al marxisme: “El gir ideològic de Convergència a partir del 2012, el ràpid viratge des de l'autonomisme i el peix al cove fins a l'independentisme i la col·lisió amb el poder estatal, és tant o més arriscat, rupturista i dramàtic que aquell que he imaginat per al PSOE en el paràgraf anterior".
"Com volen -afegia- que no provoqui pèrdua de centralitat, descens de transversalitat, deserció de quadres, afiliats i electors? Sincerament, i donada la magnitud de la metamorfosi convergent en menys de quatre anys, els danys soferts em semblen lleus”.
És curiós que els que ara demanen ralentitzar el procés, reconèixer que falta múscul o donar consells per a la refundació de Convergència -falta que els hi fa- són els mateixos que han estat tirant carbó a la màquina de vapor del procés. La majoria esplèndidament recompensats amb tota mena d'espècies, tertúlies o canongies.
Però si tothom ho sabia. A les enquestes el CEO els partidaris de la independència no han superat mai el 50%. Ni tan sols en el milor moment. I són les del CEO. Quanta gent va votar a favor a la consulta del 9-N? 1,9 milions. Quanta gent va votar a partits independentistes a les eleccions plebiscitàries: 1,9 milions d’un cens de 5,5. Doncs ja està.
Òbviament hi ha majoria en escons -una majoria que pel que es veu no serveix ni per aprovar uns Pressupostos-, però si tens més de la meitat del país que hi està decididament en contra (Ciutadans, PSC, PPC) o senzillament no et segueix (Catalunya sí que es Pot, Unió) no n’hi ha prou. Aquí i a la Xina Popular, que diria Carod.
En l’hipotètic cas que arribéssim a declarar la independència -ara ja només demanen un referèndum per sortir del pas- no ens reconeixeria ni Sudan del Sud. Ens falta suport. Per això només fan que insistir en “eixamplar” la base social. Acabaran cremant TV3, que ha estat un dels grans instruments del procés.
Els quatre gats -entre els quals modestament m’incloc- que des del començament hem dit que no n’hi havia prou, que faltava gent, hem estat condemnats a pa i aigua, al silenci. Se’ns ha tractat com a empestats, com a leprosos. Com si fóssim la mare i la germana de Ben-Hur.
Per descomptat no se’ns convida mai ni a TV3 ni a Catalunya Ràdio -es pensen que es seva-, que no trenquem el discurs dominant. És que ni a Rac1. La Catalunya de ficció que alguns han construït s’aguanta amb pinces.
Han circulat sobre nosaltres tota mena de llegendes urbanes: que estem al servei d’Espanya, del CNI, de la Guàrdia Civil, de Foment, de la maçoneria. Si cobrés de tots els llocs que diuen que cobro tindria els calés a Panamà. A mi m’han arribat a insultar estrelles de TV3 mentre la presidència de la CCMA o la direcció de la cadena mirava cap a una altra banda. Una estrella de TV3, a twitter, també representa TV3.
L’altre dia encara em vaig trobar un hiperventilat de Junts pel Sí -ara els hiperventilats són de Convergència- que deia que no te’n podies refiar de l’e-notícies perquè havíem publicat que la CUP presentava una esmena a la totalitat dels Pressupostos, que és el que finalment ha acabat passant. El Telenotícies migdia obria amb el mateix tema però, pel que sembla, ells no eren sospitosos.
A mi, a l’escola, em van ensenyar que l’aigua era incolora, inodora i ínsipida. Alguns columnistes i tertulians s’han entestat a vendre'ns que el procés era com un whisky escocès de quinze anys. En el fons han convertit el sobiranisme en un business.
El problema és que han cremat la possibilitat d’esdevenir independents en una o dues generacions -si mai ens recuperem- i les cicatrius que deixarà el procés trigaran molt a cicatritzar. Tot era per interès personal. Fins i tot econòmic. No és veritat que ho fessin pel país. El que deia: el procés s'està ensorrant com un castell de cartes.
