Amb el darrer baròmetre del CEO se'ns ha ocorregut destacar com a notícia que el 51% dels catalans votaria per la independència en un eventual referèndum d'autodeterminació però també que el 42% hi votaria en contra o s'abstindria -21% cadascú- i m'han dit de tot.
Un m'ha acusat de fer trampes, un altre de fer el ridícul. Un llicenciat en ciències ambientals m'ha etzibat que redacto "malament" i un metge es pensava que era Bob Woodward. Jo no li dic pas com ha d'operar els seus pacients.
Fins i tot n'hi ha hagut un que ens ha tractat d'e-brutícies: senyal que anem bé. Les veritats couen. Però el que m'ha fet més gràcia ha estat aquest: "el teu diari fot una llàstima... És el "Sálvame" dels diaris digitals". Està comprovat científicament, al Twitter acostumen a donar lliçons els més friquis.
Gràcies, en tot cas, per donar-me l'ocasió d'esbombar les darreres dades d'OJD -que són les que compten, no les del Baròmetre de la Comunicació-: un 16% més de lectors el mes de maig, gairebé 300.000 usuaris únics. De debò: no és obligatori llegir e-notícies, a qui no li agradi segur que trobarà altres opcions digitals més adients amb el seu tarannà sense necessitat d'haver d'arribar a l'insult.
Com deia ahir Àngel Guillén, un dels darrers blocaires que s'ha incorporat al diari: "M'agrada e-notícies perquè tens un article d'opinió contra la immersió com el meu i un a favor com el de Marta Alòs". Crec, honestament, que aquesta pluralitat és un dels avantatges. Si no no seríem tampoc el diari de referència de la nostra classe política que, com saben, és plural.
Però, tornant al baròmetre, m'ha sorprès la reacció d'alguns lectors sobiranistes. És veritat que els referèndums es guanyen amb els vots a favor, però en el famós referèndum de l'Estatut (2006) va anar d'un pèl. Es va guanyar amb quasi un 74%, però més de la meitat de l'electorat es va quedar a casa o se'n va anar a la platja: l'abstenció (50,58%) va ser superior a la participació (49,42%). Una mica més i fem el ridícul perquè, en teoria, el nou Estatut era fruit d'una llarga reivindicació.
En la meva opinió, els referèndums d'independència s'han de guanyar de carrer -millor un 69 que no pas un 51%- perquè si no et pot quedar el país dividit per la meitat. Però també és veritat que, en democràcia, amb un vot de més n'hi ha prou. En tot cas, no m'agradaria que, arribat el moment, ens passés com el Quebec, que n'ha perdut dos en quinze anys (1980 i 1995).
Però el sobiranisme acostuma a cometre un error: confondre l'assistència a manifestacions, els baròmetres del CEO o els reportatges a El Temps amb la seva força real. En una democràcia, la força es mesura en vots. I, amb els números a la mà, els diputats sobiranistes al Parlament han passat de 21 el 2006 -quatre menys respecte al 2003, per cert- a només 14.
En realitat ni tan sols en són 14, sinó que en són 10 d'Esquerra, tres de Solidaritat i un de Democràcia Catalana perquè entre ells estan a mata-degolla. Només recordar que Solidaritat és una semi-escissió d'Esquerra i que SI i Laporta es van divorciar als dos mesos de les eleccions. Ara, com les exparelles, ni es parlen. Podríem entrar també en el debat sobre si a CiU hi ha diputats sobiranistes o no -que n'hi ha-, però ara per ara el programa electoral de Convergència -i encara menys el d'Unió- no passa per proclamar la independència express.
Ara s'han empescat l'expressió "estat propi", però no deixa de ser un eufemisme: els estats nord-americans -com Massachusetts, el nou referent- també tenen estat propi i no són pas independents. Ho he dit en altres ocasions: serem independents el dia que CiU, la Caixa i La Vanguardia es facin independentistes. No necessàriament per aquest ordre. I m'estalvio d'incloure el Barça -sempre que pogués continuar jugant a la Lliga espanyola- i Montserrat perquè sospito que hi jugarien a favor.
Que consti, tanmateix, que no estic qüestionat la tasca del director del CEO, Jordi Argelaguet: des que va encertar la victòria de CiU a les darreres eleccions generals em vaig prometre no tornar a fer-ho. Encara que sigui l'únic exmilitant d'ERC que va repescar CiU en tornar a la Generalitat. També és l'únic republicà que conec que va estripar el carnet després del primer tripartit.
Però, amb franquesa, l'estrany seria que en un baròmetre de la Generalitat -amb una formació nacionalista al Govern- no guanyés la independència. Vostès han vist mai que el partit al Govern perdi en una enquesta del CEO? El PSC a les acaballes de l'anterior legislatura, però perquè la davallada era ja imparable.
Com va dir un dia encertadament Miquel Iceta, les enquestes no serveixen per detectar opinió, sinó per a crear-la: només faltava que el Telenotícies migdia obrís amb el darrer sondeig per continuar fent bullir l'olla. Josep Cuní, que hi té la mà trencada en això de posar noms, ho va batejar un dia com el suflé sobiranista. Dit amb tot el respecte.
Només cal veure la pregunta sobre el pacte fiscal: "Vostè està totalment a favor, més aviat a favor, més aviat en contra o totalment en contra que les administracions catalanes passin a recaptar i decidir la distribució de tots els impostos que paguen els ciutadans i les empreses de Catalunya?".
Amb un enunciat així surt un 54,5% "totalment a favor" i encara em sembla que fa curt. Ara estic segur que el portaveu del Govern, Francesc Homs, aprofitarà l'avinentesa per recordar el resultat en una de les seves rodes de premsa de cada dimarts. M'hi jugaria una mariscada.
