Una de les coses que més em rebenta és la superioritat moral de l’esquerra. Hi ha una línia divisòria imaginària: ells són els bons. La resta, dolents. Com les pel·lícules de l’Oest de la meva infància, que sempre preguntava a la meva àvia si els bons eren els indis o la cavalleria.
Per exemple, durant la constitució dels nous ajuntaments dissabte passat, la representat de la marca blanca de Podemos al meu poble va afirmar que ella era “una ciutadana no política”. I després va fer un míting en contra dels “partits tradicionals”, “les polítiques opaques”, “els interessos personals”.
En definitiva, que calia “recuperar les nostres institucions”, que els electors havien estat “abandonats pels responsables polítics” i que ella continuaria “al carrer amb la gent”. “El nostre lloc és al costat dels ciutadans”, va insistir.
Però la veritat és que, a les eleccions municipals, va quedar última. La seva formació va treure exactament 700 vots (un 7,13%) de més de 10.000. Tampoc està malament perquè és la primera vegada que es presentava, però per davant seu van quedar CiU amb 3.200 vots (8 regidors), el PSC amb 1.800 (4), Movem Martorell (ICV) amb 1.600 (4) i fins i tot el PPC amb 750 (1). Al final hi hagut un pacte -estava cantant- entre CiU i Esquerra.
A la tarda, durant la presa de possessió d’Ada Colau, assegut entre les autoritats en el Saló de Cent -es devien equivocar els de protocol: jo sóc un mindundi- vaig tenir una sensació similar. La nova alcaldessa de Barcelona va afirmar abans de la pluja de confetti -espero que no siguin a preu d’Ana Mato- que calia “una nova formar de governar” i obrir “les portes d’aquest ajuntament” per exercir “una democràcia plena”.
Potser havien estat tancades fins aleshores? Serra, Maragall, Clos, Hereu i Trias no tenien legitimitat democràtica?. No havien guanyat les respectives eleccions? O no tenien més vots que el rival? Fins llavors què hi havia hagut? Una dictadura?.
Anem amb compte perquè s’ha instal·lat en la nova classe política -i en la vella- un llenguatge segons el qual això no és una democràcia. I, en efecte, pot tenir molts defectes. Jo mateix sóc el primer crític amb el funcionament dels partits polítics.
Però la manca de democràcia era el franquisme. I els de la meva generació, malgrat que llavors érem uns nens, encara ens en recordem del dictador. N’hi ha que només el coneixen per Polònia, on d’altra banda sembla un iaio entranyable.
A Alemanya, als anys 30, també van començar a criticar la República de Weimar i mirin com van acabar. Perquè un buit de poder -a l’esmentada Alemanya dels anys 30 a l’Iraq post Saddam-, sempre s’acaba omplint amb un altre poder. No necessàriament millor. És una de les lleis de la política.
Val a dir que, a casa nostra, aquesta erosió del sistema també s’utilitza des de les més altes instàncies. El president Mas, dijous passat, després de la sentència del TC que invalidava els preparatius de la consulta, afirmava que la Constitució espanyola era “un cul de sac” -i això que la va votar CiU- i que Espanya és “una democràcia de baixa intensitat”.
Potser sí, però un dia se li pot girar en contra.
