La independència de la justícia ha rebut un cop demolidor en saber-se, gràcies a una exclusiva del diari El País, que el president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, és militant del PP. Detall que fins i tot va amagar quan va comparèixer al Senat l'any 2010 la qual cosa demostra, de retruc, de què serveixen aquest mena de hearings.
No és que mentís, però tampoc no va dir tota la veritat. Llavors es va vantar de ser només "un modest professor universitari". Manda huevos, que diria el Trillo. Els jutges, com els militars, haurien de tenir prohibida la militància política. No anem bé: La política s'ha convertit en un ascensor social.
Només faltava saber, per acabar-ho d'adobar, que publiqués un llibre el 2006 en què afirmés que "l'única ideologia capaç de produir malsons és el nacionalisme", entre d'altres perles. Es devia referir, no en tinc cap dubte, al nacionalisme espanyol. I m'estalvio de burxar en antecendents familiars -el seu pare va ser candidat de Fuerza Nueva l'any 1977- perquè els fills no són responsables dels actes dels pares. I a l'inrevés.
Per això no m'estranya que Alfred Bosch (ERC) es preguntés ahir "com és possible", Jaume Collboni (PSC) digués que "és incompatible" i Joan Mena (ICV-EUiA) ho va considerar una "vergonya democràtica".
Hi estic d'acord, però potser recordar a tots tres que ells van posar el dirigent d'un partit, Rafael Ribó, al capdavant del Síndic de Greuges. No cal dir que el Tribunal Constitucional -el tribunal més important de l'Estat- no és el mateix que el Síndic de Greuges.
Però tampoc no és el mateix ser un militant ras i curt, que ser el líder d'un partit de l'oposició perquè Ribó va ser secretari general del PSUC el 1986 i i després president d'Iniciativa per Catalunya entre 1987 i el 2000. A més de diputat durant 21 anys (1980-2001).
Els mateixos partits que critiquen l'afiliació de Pérez Cobos es van atrevir a fer amb el Síndic de Greuges una cosa que no es va atrevir a fer mai Pujol: posar un dels seus. Més ben dit: recol·locar-lo perquè Ribó havia estat substituït per Joan Saura com a dirigent d'ICV i li van buscar una prejubilació daurada amb sou de conseller: més de 120.000 euros a l'any.
Amb Pujol, en canvi, el primer síndic va ser un històric d'ERC, Frederic Rahola (1984-1992), -suposo que per agrair el suport de Barrera el 1980- i el segon l'home que va estar a punt d'enfonsar Unió Democràtica, Anton Cañellas (1993-2004), perquè a finals dels 70 es va passar a UCD-Centristes de Catalunya.
Encara pitjor perquè, en el cas de Rafael Ribó, l'esquerra no només li va renovar el mandat el febrer del 2010 -quan quedaven pocs mesos per acabar la legislatura- sinó que li va ampliar a nou anys. En un país on Telefónica prejubila als 54, Ribó es jubilarà amb 74.
És clar que, en això, li va donar un cop de mà un diputat del PPC, Francesc Vendrell, que va aconseguir convèncer el seu grup. Curiosament, el diputat en qüestió feia dos anys que buscava feina -des de la marxa de Piqué atès que havia estat el seu home de confiança- i poc després el Síndic el va fitxar com a director de consum i territori. Amb el vistiplau, ves per on, de la incorruptible Alicia Sánchez-Camacho perquè eren amics des que ambdós van coincidir a Madrid.
M'estalvio d'entrar en la polèmica sobre la cinquantena de viatges oficials que va fer en dos anys -alguns amb la seva directora de gabinet, per cert- a llocs tan allunyats com els Illes Bemudes, Cartaganea de Indias, Aguascalintes o Buenos Aires perquè ho feia per Catalunya. Però encara recordo que l'anterior president del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, va dimitir per haver viatjat... a Marbella.
Tot plegat, un exemple més de l'habitual complex de superioritat moral de l'esquerra. De fet, ni tan sols és complex de superioritat moral. Simplement és complex de superioritat. Jo no sóc de missa, però com diu la dita bíblica: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.
Si em busques em trobaràs:
Web personal: http://www.xavierrius.cat/
Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies
Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies
