Un dels problemes del procés sobiranista és que ha generat una mena de complex de superioritat entre els catalans. O, almenys, d'una part dels catalans. Catalunya seria com el paradís, però Espanya és un cau de corrupció.
En vaig ser conscient el dia que vaig anar a un debat de BTV -me'n recordaré tota la vida: era l'1 de setembre del 2014- i la representant del Cercle Català de Negocis, Míriam Noguera, va dir que la culpa del cas Pujol era d’Espanya.
Vaig quedar garratibat. La tertuliana en qüestió insisitia que la confessió de l’expresident “no afecta de cap manera al procés” i que “això passa en un estat com l’Estat espanyol”. Com si Pujol hagués nascut a Burgos o a Valladolid en comptes de Barcelona. Vaig haver de recordar-li que de corrupció -sorbretot al partit governant- n’hi ha gairebé tanta aquí com allà.
Després la vaig trobar fent zàpping en algun debat de La Sexta Noche -juntament amb Iu Forn- i vaig arribar a la conclusió que, amb representants com ella, teníem la batalla mediàtica irremeiablement perduda més enllà de l'Ebre.
Amb la politització de la justícia passa si fa no fa el mateix. Perquè, com deia el president Mas aquest dilluns davant la cúpula judicial -en la inauguració de la reunió anual de la Unió Internacional de Magistrats (UIM)-, “la utilització partidista de la justícia podria minvar en qualsevol lloc del món el sustent fonamental de la democràcia”.
Suposo que el president es referia no només a la seva imputació, sinó a la politització de la justícia en general. Encara recordo, en efecte, que ara fa dos anys va transcendir que el president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, havia estat un fidel militant del PP.
Però i a Catalunya? que no es polititza també la justícia? I ara!. Aquí estem nets com una patena. Per això jo voldria convidar a tots els lectors que tenen la paciència d’aguantar-me a que facin un tomb per la composició del nostrat Consell de Garanties Estatutàries. Segur que hi trobaran cares conegudes.
Entre d’altres hi ha un exsecretari general d’Esquerra, un exassessor del grup parlamentari de CiU al Parlament i un altre del grup parlamentari del PPC. També un exdelegat de la Generalitat a Madrid. Tot plegat sense menystenir tampoc els seus respectius currículums professionals i acadèmics. D'acord, l'esmentat Consell de Garanties no és l’equivalent al Tribunal Constitucional -és un òrgan consultiu, no jurisdiccional- però en el nostre actual ordenament polític se li acosta.
En realitat, amb aquest òrgan passa com amb tots els que són escollits pel Parlament -del CAC a la Sindicatura de Comptes, entre d’altres-: funcionen per estrictes quotes de partit. O sigui que tampoc ajuda a vetllar per la seva independència.
En fi, ara que el president està tan amoïnat per “la utilització partidista” de la justícia potser que parlem també de la “utilització partidista” de TV3. Sense anar més lluny ahir veia Tian Riba a Economia en colors, el nou espai de Xavier Sala i Martín, i avui el torno a veure al Divendres. Com deia aquest diumenge Mònica Planas a l'Ara sembla el Sergi Roberto de TV3: tant el fan servir de lateral dret com de mig centre o d'interior (1).
Què té Tian Riba que no tingui jo a part que és mes guapo, més jove, mes fotogènic i segurament també més bon periodista?. Un llibre -amb un títol que ho diu tot: "Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó"- on compara Mas amb Moisès i a Junqueras amb Josuè. "Mas -afirma a la pàgina 15- ha assumit el compromís de portar els catalans fins a les portes de la terra promesa". Així qualsevol treballa a TV3.
Com Sala i Martín. Tampoc li negaré al professor de Columbia el seu nivell acadèmic i el seu gust a l'hora de triar el color de les americanes. Però és també un dels nostres: encaixa en el cànon de TV3. No endebades organitza una conferència del president a Nova York -d’altra banda l’únic acte de Mas a l’exterior per parlar del procés- i el presenta com “intel·ligent, espavilat, astut i valent”.
No pretendran que, amb aquestes credencials, fitxessin Josep Borrell o Vicenç Navarro per parlar d’economia, oi?. L'actual equip directiu de la CCMA ha confós TV3 no amb una tele privada, sinó amb una tele particular. Però, tard o d'hora, tot s'acaba.
(1) "L'esguerrat maquillatge del '.Cat'"
