L’entradeta del TN migdia d’aquest divendres va ser memorable: “El Consell de Garanties Estatuàries valida íntegrament -les negretes són meves- la Llei de Consultes”. Encara sort que després van afegir que “l’òrgan consultiu ha pres la decisió per majoria -les negretes tornen a ser meves- amb el vot particular de quatre dels nou membres”. Però el que no van dir és que eren els consellers de CiU i d'ERC.
El portaveu del Govern, Francesc Homs, que ha estat desaparegut durant les vacances malgrat la seva àmplia presència mediàtica la resta de l'any, va aprofitar ràpidament l’avinentesa per comparèixer a Palau. Ja sé que els consellers -i per descomptat el president- tenen dret al repòs, però el Govern ha estat missing durant aquest agost. En el fons, reflecteix que no tenen un full de ruta clar.
De, fet l’última en sortir va ser la vicepresidenta Ortega i encara per llançar un globus sonda sobre la consulta i rectificar 48 hores després. Pujol, quan manava, sempre donava una entrevista a La Vanguardia o a l’Avui en ple agost: així el titular durava fins a la rentrée. Crec que Lluís Foix se n’havia anat més d’un cop a Queralbs per fer-la.
Perquè, a veure, algú pensa que el Consell de Garanties Estatutàries tombaria la llei de Consultes?. Això sí que hauria estat notícia. No que al final li hagi donat el vistiplau. Perquè el Consell -com el CAC o qualsevol altre organisme escollit pel Parlament-, és una prolongació dels partits. Funciona per quotes, com les tertúlies de TV3.
Val a dir que, més enllà de l’Ebre, és igual o pitjor: el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial tampoc no es caracteritzen precisament per la seva independència. Ambdós òrgans són escollits, majoritàriament, pel Congrés i pel Senat i reflecteixen, per tant, les majories parlamentàries del moment. Però aquí quan critiquem la politització dels òrgans judicials només ens fixem en la palla a l’ull de l’altre.
Encara recordo que a l’anterior renovació del Poder Judicial, CiU hi va col·locar un jurista de prestigi com Ramon Camp, exportaveu de la federació nacionalista al Parlament. El Ramon -a més de cunyat de Pep Guardiola- és advocat però crec que, fins aleshores, no havia trepitjat mai un jutjat perquè professionalment s’havia dedicat tota la vida a la política.
Els mateixos membres del Consell de Garanties deuen tenir remordiments de consciència atès que la majoria no destaquen els mèrits polítics en el seu currículum oficial. Vet-ho aquí: Joan Ridao va ser secretari general d'ERC (2008-2011) i diputat al Congrés fins que va perdre les primàries davant d'Alfred Bosch.
Àlex Bas havia estat assessor del grup parlamentari de CiU. I Francesc de Paula Caminal delegat de la Generalitat a Madrid, entre d'altres. Carles Jaume, que ha emès un vot particular, diu que va ser “assessor jurídic i legislatiu durant les legislatures VI, VII, VIII i IX (fins al gener del 2012)”, però el que no diu és que del PP.
Per això, en el fons, la veritable notícia no és el que el Consell de Garanties hagi validat la famosa Llei de Consultes -això només ha servit per omplir diaris- sinó que l’escollit a proposta d’ICV, Marc Carrillo, emetés un vot particular. I, de retruc, que tres dels que han discrepat són catedràtics o professors de dret constitucional: Eliseo Aja, Pere Jover i l’esmentat Marc Carrillo.
El procés ha esdevingut un maldecap per al Govern. A 77 dies de la consulta -a comptar a partir d’aquest diumenge- ningú no sap si es farà i, sobretot, com es farà. Com que no hem estat capaços de posar-nos d’acord amb elaborar una Llei Electoral pròpia des del 1980 tampoc no tenim cens electoral.
A veure si ens entenem, per aconseguir la independència només hi ha dues vies: o estàs disposat a trencar la legalitat i anar fins al final o més val que no facis res. A mi, això de la consulta en comptes de referèndum i de dret a decidir per dret a l’autodeterminació em semblen eufemismes. I quan, en política, fas servir eufemismes és que vas acollonit.
L’altra és tenir més de 100 diputats al Parlament i proclamar una declaració unilateral: la via Carretero o López Tena, perquè ambdós l’han defensada sense embuts. I no voldria semblar, una vegada més, un aixafaguitarres, però estem lluny de les dues opcions. La Diada serà un èxit tot i que només servirà -novament- per esbravar-nos. El país no dóna per més.
