En aquell 30 minuts que TV3 va dedicar a l’ANC -un publirreportatge en el que no parlaven ni dels problemes interns ni dels econòmics- sortia Miquel Sellarès i deia una veritat com una casa: “al sobiranisme hi ha molts frikis". La història li ha dona la raó.
La veritat és que, amb el procés, hem hagut de veure tota mena d’episodis. Un cop vaig anar a una assemblea de l’ANC a Manresa i hi havia un assistent que havia dissenyat ja la bandera dels Països Catalans. Era allò de vendre la pell de l'òs abans de caçar-lo.
Un altre dia vam donar a e-notícies uns nuvis que es van casar amb una estelada. Vull dir que es van casar entre ells perquè no es pot contreure matrimoni amb una bandera. Espero que la parella sobrevisqui al final del procés. O aquell altre que va declarar una vaga de fam. Sortosament només entre mos i mos.
M’estalvio altres moments gloriosos. Tampoc entraré en el debat de si Cristòfol Colom era català perquè potser un dia sona la flauta i es demostra que Jordi Bilbeny l'encerta. Però el fet que sigui proper a la CUP li restà una mica de credibilitat professional. Després hem anat catalanitzant tohtom: des de Miguel de Cervantes a Santa Teresa de Jesús passant per la Celestina. A més, gent que -en principi- està en plena possessió de les seves facultats mentals.
El problema és precisament que el friquisme s’ha anat escampant. Sovint ha afectat també a les elits dirigents del procés, les capes altes del moviment. La gent que remena les cireres, la que ha d’empènyer del carro. Els que haurien de ser un exemple de sensatesa.
Convindran amb mi que Santiago Vidal, s’ho inventés o no, ja va donar la nota. Ara ha entrat en desgràcia, però quan va ser sancionat els d’El Punt-Avui li van retre un homenatge. Més de 1.500 persones el van aclamar a Girona al crit de "Tots som el jutge Vidal". En portada van titular amb lletres ben grosses “Acte de justícia”. A l'interior li van dedicar sis planes. Un heroi.
Des de llavors aquest curiós fenomen ha anat a més i ara afecta directament a il·lustres membres del Govern o del Parlament. Hi ha una mena de síndrome de desconnexió, sembla que visquin en un món virtual. Allò que va dir Jean-Claude Juncker de la Theresa May després de sopar un dia plegats: “viu en una altra galàxia”.
En efecte, el president Puigdemont va afirmar dissabte que el Govern espanyol “reconeix la possibiliat d’un referèndum d’autodeterminació”. I això que Soraya només va convidar-lo a anar al Congrés, no a la Cibeles. Una ensarronada com qualsevol altra perquè ja hi van anar Turull, Rovira i Herrera pel 9N. Però una cosa és que et diguin blanc i l'altra que tu entenguis, o vulguis entendre, negre.
Mentre que la titular de Governació, Meritxell Borràs, ha denunciat “actituds colonials, pròpies d’un estat d’excepció” després de la querella de la fiscalia. Si fos un estat d’excepció, consellera, no podria dir el que diu. El que passa es que pensaven que l’Estat es quedaria de braços creuats i no faria res.
Fins i tot Germà Bel ha manifestat que “les mostres de rebuig del Govern espanyol a la conferència de Puigdemont demostren debilitat”. I això que és catedràtic d’economia, doctor per la UB i màster per la de Chicago. Confirma, una vegada més, la llunyania de la universitat del món real. Narcís Serra també era catedràtic i va acabar enfonsant Caixa Catalunya.
Em recorda una mica Francesc Homs, que anava augurant “la fi de l’Estat espanyol” en el cas que el condemnessin. Al final l'han inhabilitat i no ha passat res. No només no han sortit les masses al carrer -això sí, li han pagat la multa- sinó que tampoc s’ha esfondrat l’Estat.
De debò: En mans de qui estem?
PD/ Yo he venido a hablar de mi libro: https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe
