Hi havia una època, no gaire llunyana, que semblava que Oriol Junqueras pogués ser president de la Generalitat. Esquerra, en efecte, anava per davant a totes les enquestes. Al baròmetre del CEO de juny del 2013 passava dels 21 diputats que té actualment a 38-39 mentre que CiU queia de 50 a 35.
Potser l’exemple més clar era el sondeig, també del CEO, de novembre de l’any passat perquè mostrava un transvasament de diputats: la federació nacionalista en perdia 17-18 (es quedava en 32 o 33), que passaven gairebé de manera automàtica a Esquerra (38-39). La tendència es mantenia en altres mitjans no precisament proclius a ERC com El Mundo o La Razón.
Els lectors que tenen la paciència de seguir-me saben que no crec gaire en les enquestes. Però les eleccions europes del 25 de maig del 2014 van confirmar les prediccions. Per primer cop es va produir el sorpasso dels republicans als convergents en una convocatòria electoral.
ERC va aconseguir llavors el 23,6% dels vots -un 14% més- mentre que CiU es va estancar amb un 21,8%. Per això Ramon Tremosa, que s’ho veia a venir, va proposar una llista conjunta a la precampanya. En aquella ocasió, l'ascens d’ERC va ser espectacular: va passar de 181.000 vots el 2009 -un sever càstig en època del tirpartit- a 548.000.
Però que se n’ha fet d’aquella Esquerra? Res, s’ha diluït en la candidatura de Junts pel Sí. Jo encara no m’acostumo de veure, als mítings, Oriol Junqueras assegut entre el públic fins que el criden a l’escenari per fer el discurs. Si fa no fa com Artur Mas, però el president de la Generalitat ha optat voluntàriament per anar quart. O això o res.
La veritat és que, quan ERC estava al capdavant en les enquestes, em vaig trobar un dia Oriol Junqueras al sector de les amanides del self-service del Parlament i li vaig dir, a boca de canó: “Oriol, et planyo”.
Després de posar uns ulls com taronges em va preguntar perquè i li vaig respondre, gairebé textualment: “en primer lloc, perquè si guanyes, Mas et deixarà 60.000 milions de deute -la xifra ha crescut des d’aleshores- i, en segon lloc, perquè el primer que hauràs de fer serà sortir al balcó de la Generalitat i proclamar una DUI, cosa que tampoc és tan fàcil”.
Em va mirar com aquell qui diu: "aquest cabró té raó", però en el fons de la pupil·la no el vaig veure convençut d’arribar a president. Al cap i a la fi, sempre ha dit que ell vol ser president de la República Catalana, no de la Generalitat de Catalunya. Ho entenc perfectament perquè és més fàcil, malgrat totes les dificultats, ser president d’un país nou de trinca que d’una comunitat autònoma endeutada fins a les orelles.
A mi em va recordar de seguida aquella ancèdota atribuïda al president Tarradellas segons la qual, la nit de les primeres eleccions al Parlament, Jordi Pujol no va dormir perquè temia perdre i Joan Reventós tampoc perquè temia guanyar. Raimon Obiols recorda l’episodi a les seves memòries (1).
En fi, si això de Junts pel Sí no surt bé la responsabilitat serà sobretot d’Oriol Junqueras i de Marta Rovira, però també dels membres de l'executiva nacional que, en aquella reunió del 13 de juliol, s’ho van empassar.
Convenientment convocats per WhatsApp van assistir-hi Anna Simó, Oriol Amorós, Gerard Gómez del Moral o Sergi Sabrià, entre d'altres. Val a dir, de retruc, que el Palau de la Generalitat tampoc sembla el lloc més idoni per celebrar una reunió de la direcció d’un partit.
El consell nacional va aprovar-ho dos dies més tard després d'un "intens debat", segons el comunicat oficial. Però aquí aquí va haver-hi trampa perquè la direcció s’havia reunit abans i els hi va donar mastegat. A veure qui és el valent que, en una reunió del consell nacional, tomba una decisió de la direcció. A ERC o a qualsevol altre partit.
Val a dir que, en aquella reunió, Joan Tardà els hi va donar també un cop de mà perquè va ser el que va proposar que finalment s’aprovés per assentiment. Així s'estalviaven la votació i un eventual vot de càstig. El diputat de Cornellà es va guanyar aquell dia, per mèrits propis, repetir com a diputat a Madrid.
En fi, espero que els resultats electorals el proper diumenge els hi donin la raó. El poder sempre cohesiona. En cas contrari, la nit electoral al Born pot ser com l’última de Convergència al Majestic. Aquella en la que Mas va caure de 62 a 50 després de demanar, com ara, “una majoria excepcional". Els socialistes, el 1980, també tenien les botelles de cava preparades.
Perquè el que sembla més evident a hores d’ara és que si Artur Mas cau, Oriol Junqueras també. El líder d’ERC que hagués pogut ser president de la Generalitat ha lligat el seu destí al del líder de Convergència. El fotut és que aquest país és massa petit com per generar líders cada dos per tres. L’Estatut ja va cremar tota una generació. Espero que el procés no en cremi una altra.
(1) “El mínim que es pot dir”, RBA, Barcelona 2013, pàg 229.
