Malgrat tot, més de 102.000 vots per a Unió Democràtica a les darreres eleccions al Parlament és un bon resultat. Si arriben a dir a Duran i Lleida o Ramon Espadaler abans del 27-S que treurien aquest nombre de vots segur que signaven.
Al capdavall, han estat membres del Govern fins el passat 22 de juny, han patit una escissió (Demòcrates de Catalunya) i van fer una consulta a la militància amb una pregunta digna d’estudi. No la reprodueixo aquí perquè ocuparia la columna sencera.
Però és evident que no treure escons és una patacada. Ciutadans va entrar per primer cop el 2006 -amb un joveníssim Albert Rivera, llavors tenia només 24 anys- amb 89.000 vots. El mínim que exigeix la llei: un 3%. I el 2010 van repetir -també amb tres escons- gràcies a 106.000 sufragis.
El problema d’Unió és que, si volien trencar, han trencat massa tard. Al cap i a la fi l’exvicepresidenta Joana Ortega -i el director general d’Administració Local, Joan Cañada, també imputat- va ser qui va organitzar la consulta.
Per a Ortega era un continu vol i dol. Recordo que l’1 de setembre afirmava en una entrevista a TV3 que “ningú no pot demanar a cap Govern que actuï al marge de la llei” en rèplica a Oriol Junqueras. I el 28 de setembre presentava la consulta del 9N malgrat totes les amenaces des de Madrid.
Quan el Govern espanyol ho va recórrer va presentar el procés participatiu unes setmanes després: el 22 d’octubre. Però el 2 de novembre advertia per si de cas que la DUI “no és la solució”. En una d’aquelles cimeres multitudinàries a Palau li vaig preguntar què passaria amb els funcionaris i em sembla que em va respondre … Jordi Turull!.
Joana Ortega fins i tot es va fer la foto amb el president la nit del 9N, quan Mas va anunciar que ara calia la “consulta definitiva”. Per això, durant la campanya, amb prou feines ha tingut protagonisme. La prova és que només va reaparèixer al míting de Gràcia del passat dia 15.
Amb Unió, com amb Iniciativa, jo sempre tenia el mateix dubte: si no eren independentistes per què estaven a favor del dret a decidir?. I quan els hi plantejava aquesta pregunta en alguna roda de premsa del Parlament -la Dolors Camats també n’és testimoni- sempre sortien per peteneres.
Sovint havia arribat a pensar que confonien el dret a decidir amb una sessió de ioga perquè després de votar tots aniríem més relaxats. L’exercici del dret a decidi, per a ells, era el fi, no el mitjà.
Però crec que, a més d’aquesta indefinició, a Unió els ha perjudicat tres coses. En primer lloc la bipolarització, que s’ha accentutat a mesura que avançava la campanya. Val a dir que el president de la Generalitat -i número 4 de Junts pel Sí- hi ha ajudat.
És el que va dir en aquella compareixença al Parlament el passat 2 de setembre: “es comptaran sís i es comptaran nos; es comptaran diputades i diputats a favor del sí i diputades i diputats a favor del no”.
Legítimament tenia dret a dir-ho com a candidat electoral, fins i tot en seu parlamentària, però ha dividit el país en dos. Ha posat al mateix sac no només PPC i Ciutadans, sinó també el PSC, Catalunya sí que es Pot i Unió.
Potser a Ramon Espadaler li ha faltat també la mala llet que em sobra a mi. Sobretot als debats televisius, on costava molt fer-se un forat entre uns i altres. Una mica pel que deia abans: la ruptura no va ser fins el mes de juny. Altres rivals van aprofitar aquest punt feble. Com Inés Arrimadas, que ha anat de menys a més.
Finalment, tinc la sensació que el lema de la campanya -“La força del seny”- tampoc ajudava gaire. Fins i tot li ho vaig comentar a Josep Sánchez Llibre el dia que van organitzar un dinar de Catalans pel Seny a l’hotel Avinguda Palace.
Això sí, vam dinar molt bé: amanida a la vinagreta amb salmó, cua de rap al forn i pinya de postre. Res a veure amb el Barcelona Tribuna on, per 50 euros, ens maten de gana. Però si Ferrater Mora aixequés el cap se’n faria creus perquè considerava que les formes de la vida catalana eren el seny, la continuïtat, la mesura i la ironia.
Ara, en els temps que corren, el seny ha agafat mala fama. La portada de l’ABC el dia de la jornada electoral era precisament la paraula Seny en vermell amb lletres ben grosses. Per això, a efectes electorals, els hi hagués anat millor vendre el mateix missatge amb un altre eslògan: El catalanisme intel·ligent o qualsevol altra parida. Tant se val, una campanya tampoc és guanya o es perd per un lema electoral.
Cal reconèixer, en tot cas, que els d’Unió van tenir el coratge de presentar-se sols i amb les seves pròpies sigles, cosa que no feien des dels anys 30. Encara recordo el president Mas afirmant abans de les municipals, en un acte al TNC amb els alcaldables de Convergència, que “els nostres candidats no s’amaguen”. Just uns mesos abans que anés quart en una candidatura nova de trinca.
Perquè ja m’agradaria saber quina representació parlamentària, o fins i tot municipal, tindrien Demòcrates de Catalunya o tots els partits escindits del PSC en cas de concórrer sols a unes eleccions: Nova Esquerra Catalana (Ernest Maragall), Moviment d’Esquerres (Magda Casamtijana), Avancem (Joan Igansi Elena) o Catatalunya i Llibertat (Toni Comín).
Encara recordo que el portaveu d'una d'aquestes formacions no va dubtar ni un minut a renunciar als seus ideals quan va rebre una oferta de treball per fer de gerent en un important ajuntament. És humà: sovitn a l'intempèrie fa molt de fred. Però el corrent crític d’un partit només té interés periodístic en la mesura que és intern. Quan deixa de ser-ho i fa el salt a l’exterior perd tot el seu valor mediàtic.
En fi, si Unió poden aguantar el cop moral -i sobretot l’econòmic atès que té un deute 17 milions al que caldrà afegir el de la darrera campanya- crec que encara té futur. Jo no m’acabo de creure que la ideologia que governa Alemanya o acaba de treure majoria absoluta al Regne Unit no pugui tenir opcions a Catalunya. Sobretot ara que Convergència ha de pactar amb la CUP. El que cal és dir les coses pel seu nom. Sense complexos. A més, fa tota la pinta que hi haurà eleccions més d’hora que tard, abans que després.
Conec molts convergents i alguna convergenta il·lustra que se n'alegran de la bufetada. Fins i tot alguns exdirigents del propi partit, que es van afanyar a expressar la seva alegira a twitter. Com Núria de Gispert (“s’ho tenen ben merescut”) o Toni Castellà (“El poble de Catalunya ha fet justícia”). Però em sembla que el primer que trobarà a faltar els diputats d’Unió serà el propi president Mas. Si haguessin tret dos o tres de diputats per Barcelona, la seva investidura ara no ballaria.
