Amb la seva neutralitat habitual Xavier Graset -el del “gran reserva”- va qualificar dilluns passat el judici del 9N com el “judici del segle” en el seu programa a TV3. Sort que, al final, ha tingut menys ressò internacional del que pensàvem perquè déu n'hi do el paperot que estan fent.

El pitjor no és que el facin els encausats, que també, sinó que és un ridícul col·lectiu. Com a país. Al capdavall Mas ha estat president de la Generalitat i ens representa a tots. Fins i tot als que no el van votar. Però sobretot el fa el sobiranisme perquè ha estat l'home que més ha encarnat el procés.

El primer dia ja es va veure que tot ho havien fet els voluntaris i que que el TC, pel que sembla, no s’havia explicat prou bé. Però les sessions successives —sobretot la d’aquest dimecres- han estat pitjors: ens hem quedat literalment en calçotets. Hem ensenyat totes les vergonyes.

Els de la CUP ja van dir que per fer una truita cal trencar els ous, però ara resulta que tot és culpa del correu electrònic o dels voluntaris. També aquella roda de premsa en la que Mas i Ortega van reclamar la “consulta definitiva”. Allò va ser la traca final. Allà sí que treien pit.

Si fas una malifeta almenys fes-la bé. I sobretot dóna després la cara. L’expresident està actuant com quan t’enxampaven a l'escola in fraganti i negaves els fets. “Señorita, yo no he sido” que dèiem -en castellà- a la meva època.

A aquesta estratègia s’hi han apuntat amb entusiasme tots els testimonis de la defensa. Es tracta, bàsicament, d’intentar salvar el cul. Carles Viver-Pi Sunyer, un dels cervells de l'anomenada transició nacional, va pensar que colaria. I això que havia estat vicepresident del TC. On va treure la carrera aquest home? en una rifa?

Joan Rigol ha continuat amb la cantarella de la societat civil. I Miquel Buch ja no es feia tant el valent com dissabte passat quan va dir que “si ens tanquen escoles, anirem a teatres, pavellons i carrers”. Ara ja no n’estic tan segur.

El judici ha estat l'oportunitat perduda: Mas podia haver sortir reforçat, demostrar fusta de líder, projectar-se com a referent del sobiranisme. I te n’adones que, en el fons, tenim una persona que es va dedicar a la política com s’hagués pogut dedicar als negocis. Li falta ànima.

El mateix president Puigdemont ha fet un discurs aquest dimecres en el que ha denunciat la “deriva recentralitzadora” de l’Estat, que Espanya és una democràcia malalta o que tot plegat és “un judici polític”. Però una cosa és dir aquestes coses al ple del Parlament, en una manifestació organitzada per l’ANC o davant les càmeres de TV3 i l’altra fer-ho en una vista oral.

Lluís Rabell els ha deixat ben asseguts: “quan desobeeixes acceptes les conseqüències de la desobediència”. “El que no es pot fer és dir: ‘Desobeïm’, per engrescar la parròquia de cara a unes eleccions i davant d’un tribunal dir: ‘Doncs, no ho sabíem massa bé’", ha afegit el pesident del grup parlamentari de Catalunya sí que es Pot.

El judici, en efecte, havia de ser l’accelerador del procés -en paraules del propi Artur Mas- i a aquest pas pot ser un tret al peu. Tot estava a punt: fins i tot la retransmissió en directe pel 324 i Catalunya Informació. Modestament jo recomanaria als capitostos de TV3 -Núria Llorach i Jaume Peral- que tallessin la connexió i tornesin a posar la Riera. Almenys així no es veurà el ridícul per la tele.

PD/ Si t'ha agradat aquest article potser t'agradarà aquest llibre:  https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe