L'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, no ho sap però des dilluns passat és el meu heroi. Salvant, per descomptat, totes les distàncies perquè ell fa d'alcalde i jo de periodista. I això que Alejandro Fernández sempre em diu que és molt fluix i que ell té opcions de ser el proper alcalde de Tarragona, però clar Fernández és l'alcaldable del PPC.
I que aquell mateix dia vaig anar a la presentació del darrer llibre del mestre Arturo San Agustín a la Llibreria la Capona i, al carrer del Gasòmetre, vaig veure establiments amb cartells a la porta que deien: "Alcalde, ens avergonyeixes. Per uns barris dignes: patrimoni romà descuidat, carrers bruts, plagues d'escarbats i coloms".
Però és la segona cosa bona que fa, almenys que jo en tingui constància, després que a l'abril del 2010 imposés una multa de 375 euros a uns joves per tirar pipes al terra, segons va publicar llavors el Diari de Tarragona. Ho he dit sempre: l'espai públic hauria de ser com el mengador de casa tot i que, en aquest cas, no sé com va acabar la cosa.
Els socialistes han de ser conscients -Ballesteros se'n va salvar pels pèls- que la fuga de vots a les darreres eleccions municipals va ser per la seva tebior en temes com civisme, seguretat o immigració. De fet, només es van salvar de l'escabetxada alguns com Àngel Ros (Lleida) o Núria Marín (l'Hospitalet de Llobregat) que han canviat el xip. A veure si em fan cas.
Tant se val, l'alcalde de Tarragona és l'únic que ha tingut pebrots ara per ara de dir que “a Catalunya ens sobren els consells comarcals, toqui o no toqui”. O, sobre les vegueries, que “espero que no les tinguem, almenys fins que no hàgim resolt el marasme”.
Qui ho havia de dir: Pere Navarro va gosar afirmar una cosa similar el juny del 2010 i llavors el seu partit el va desautoritzar. Ara només falta que el PSC s'oblidi del consell d'alcaldes. En aquest país -parafrasejant el periodista Quico Sallés- hi falten lampistes i sobren consells assessors.
Perquè les vegueries -com la llei del Cinema, que acaba de tombar Brussel·les- va ser un invent d'Esquerra a les acaballes de l'anterior legislatura per marcar paquet. Com que, en general, s'havien columpiat durant els set anys anteriors, volien deixar almenys alguna cosa per a la història, però en política les coses no es poden fer a cuita-corrents.
En el fons, la llei de Vegueries era només canviar el nom de províncies per vegueries. I fins i tot per això s'havia de demanar permís de Madrid perquè calia retocar una llei orgànica. Encara recordo el llavors conseller Ausàs dient, en el ple corresponent, que "per nosaltres no quedarà". Però si no es va va poder canviar el nom amb el PSOE encara menys amb un PP amb majoria absoluta. No fotem.
Estic a favor de les vegueries sempre que se suprimeixin les diputacions. I això és difícil: Pujol ho va intentar el 1980 i va ser el primer que li va tombar el Tribunal Constitucional com explica al seu segon volum de memòries (pàg. 31). Potser ara que CiU governa a totes -a Barcelona amb el PPC- podria buidar-les des de dintre, però llevat de les Corts franquistes no conec cap institució que s'hagi fet l'hara-kiri per voluntat pròpia.
A més, un dia li vaig preguntar a un alt càrrec del Govern perquè no les tancaven i va ser franc: "perquè ara manem nosaltres". No cal dir tampoc que he sentit també des de llavors declaracions públiques a favor de les diputacions de dirigents tant significats com Salvador Esteve, Jaume Torramadé o Joan Reñé; presidents ves per on de les diputacions de Barcelona, Girona o Lleida, respectivament.
A més, com que sóc tan escèptic pel que fa al funcionament de l'Administració, amb les vegueries passaríem de quatre a set. De fet, el tripartit va tirar pel dret i abans de tenir la llei ja va crear la Delegació del Govern a les Terres de l'Ebre, la de l'Alt Pirineu i la de la Catalunya Central. Però no he sabut mai si ho feien pensant en el territori o per recol·locar algun exalcalde que s'havia quedat sense l'alcaldia.
Fins i tot TV3 es va engrescar a crear una Delegació a les Terres de l'Ebre -inaugurada a bombo i plateret pel llavors president del Parlament, Ernest Benach- perquè des del Pla Hidològic tots els partits es disputaven electoralment aquest territori. Però ara que a la CCMA no surten els números per enlloc, no sé si els nous gestors ho deuen considerar una despesa excessiva.
El que no pot ser és el que els ciutadans d'aquest país hàgim de pagar amb els nostres impostos fins a sis administracions: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, Estat i UE. Gairebé com els cossos policials, que n'hi ha quatre: Mossos, Policia, Guàrdia Civil, Policies locals i, a Barcelona, la Policia Portuària. Després se'ls ofega un equatorià al port i Guàrdia Urbana i la Policia Portuària el deixen morir perquè diuen que era competència de l'altra, com va passar una vegada.
Si Pujol va recuperar els consells comarcals l'any 1987 -llavors tenia majoria absoluta- va ser per suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona i, de retruc, fer la guitza als socialistes. La veritat és que Maragall anava tan embalat que fins i tot volia dotar-la d'himne i bandera per fer la punyeta a Convergència. Però Pujol es pensava, en part, que la Catalunya dels anys 80 era com la Catalunya de Pau Vila.
I servidor no ha sabut trobar mai la frontera entre el consell comarcal del Barcelonès i el del Baix Llobregat, posem per cas. Encara recordo unes declaracions que va fer l'alcalde de Gavà, Joaquim Balsera, el 23 de setembre del 2011 en què va proposar que aquest organisme gestionés serveis de la Generalitat. Una manera com qualsevol altra de de justificar l'existència del propi consell comarcal.
Com que els catalans no tenim Estat anem acomplexats i hem creat un munt d'organismes superflus -l'Oficina Antifrau, el CAC, el CONCA, el consell de govern de la CCMA, etc.- per treure pit. Abans els consells comarcals els qüestionaven només Ciutadans, però ara s'hi apunta fins i tot Joan Puigcercós perquè és un home que hi toca. El que caldria, doncs, seria racionalitzar tota aquesta estructura administrativa. O ho fem nosaltres o ho farà la Merkel.
