La pobra Núria de Gispert lamentava aquest dimecres a Rac1 que els diputats només cobren 3.000 euros al mes: "l'any 2003 jo cobrava 3.000 euros com a diputada. Actualment, un diputat ras també cobra 3.000 euros i han passat vuit anys. Quan es parla d'abaixar el sou als polítics... si baixem més ja no sé com anirem".
És la segona vegada que fica la pota després que sortís, vestida de fada, a la contraportada d'El País. La tercera va ser aquell ple que es van passar més de dues hores votant. Si hagués fet cas d'Higini Clotas segur que no hagués passat. A aquest pas, fins i tot jo enyoraré Ernest Benach.
De fet, Alfons López Tena, amb qui l'uneix una llarga amistat, s'ha afanyat a recordar que la presidenta del Parlament cobra 120.000 euros anuals, un sou públic només superat pel de president de la Generalitat. I que un diputat cobra més dels 3.000 euros al mes que diu De Gispert: un mínim de 70.000 euros anuals sense comptar dietes ni plusos.
En realitat, costa molt saber exactament què cobra cada diputat -una part se l'endú el partit- perquè depèn de si té també càrrec: els presidents de grup cobren 40.000 euros més, els portaveus 36.000, i els portaveus adjunts entre 24.000 i 18.000 segons el nombre de diputats de cada grup.
A més, cal afegir 9.000 euros si són presidents d'una comissió -i n'hi ha gairebé una trentena, fins i tot una de la Infància- 5.000 si ets vicepresident o secretari i 7.500 si ets portaveu del teu partit en aquest comissió.
Després vénen les dietes: 20.000 euros a l'any si vius a Barcelona, 26.000 fins a 80 quilòmetres de distància, i 28.000 per a la resta la qual cosa, francament, em sembla una injustícia: la diferència entre viure al costat del Parc de la Ciutadella i a la Val d'Aran és només de 8.000 euros.
Sense oblidar, d'altra banda, el teletac de franc. En aquest cas l'únic partit que hi ha renunciat és Solidaritat, però hi ha trampa perquè només afecta Toni Strubell, que viu a Girona. Uriel Bertran resideix a Badalona -i per tant, no paga peatge- mentre que López Tena no condueix.
M'estalvio altres avantatges i complements com el cotxe oficial per a cada president i grup parlamentari. També les subvencions que s'autoatorguen els propis partits per al funcionament dels seus grups parlamentaris -que se suma a la resta d'ingressos públics: 6,6 milions per a CiU, 3,2 per al PSC, 2,2 per al PPC, 1,4 per a ICV; també 1,4 per a ERC; i 1,1 per al Grup Mixt 1,1 a repartir entre Ciutadans, Solidaritat i el senyor Laporta.
Però, en el fons, el problema no és aquest: el problema és que per fer carrera política en aquest país preval més la fidelitat a la direcció del teu partit, que al capdavall és qui fa les llistes electorals, que no pas els mèrits professionals.
Dels 135 diputats al Parlament en conec més d'un que dubto que, al sector privat, arribés als 3.000 euros de què parla Núria de Gispert. A Galícia, per cert, el PP ha proposat passar de 75 a 61 escons tot i que ells són 2,7 milions d'habitants.
Per això, el nivell de la nostra classe política ha baixat tant amb els anys: els dirigents que van fer la Transició -amb més o menys encert- eren advocats, metges, empresaris, professors d'universitat, professionals liberals. Gairebé s'havien estat preparant tota la vida que morís Franco.
Molts d'ara van començar a les joventuts i han anat pujant. Sense desmerèixer que a la JNC, la JSC, Nuevas Generaciones, Joves per Iniciativa, Unió de Joves i les JERC pugui haver-hi gent vàlida. Però moltes vegades no és el cas.
