Hi alguna cosa que no carbura en Artur Mas, però no sé què és. Només cal agafar el seu darrer article a La Vanguardia d’aquest diumenge on compara el neixament del primer fill amb la fundació del Partit Demòcrata Català.
“Era a principis d’octubre de l’any 1983 -afirma- quan la meva dona, l’Helena, i jo vàrem ser pares per primera vegada. Ara fa pocs mesos, a principis d’any, vàrem reviure aquella experiència amb l’arribada de les nostres primeres nétes, dues bessones precioses. En algun moment del cap de setmana passat vaig recordar aquesta barreja de sensacions d’angoixa, d’il·lusió i de trascendència”.
“Aquest cop no era una parella que donava vida a una criatura -continua-, sinó milers de pares i mares que feien néixer un nou partit polític a Catalunya, el Partit Demòcrata Català. Trenta-tres anys després es reproduïen les mateixes sensacions: el neguit perquè tot anés bé, la incertesa que provoca allò encara desconegut, la gran il·lusió de veure néixer quelcom que sents com a teu, i el sentiment de transcendència que tens quan veus que la vida existent engendra i alimenta noves vides”.
Honestament, crec que no es pot comparar una cosa amb l’altra: ni psicològicament ni emocionalment ni sentimentalment. I qui ho faci té un problema. En fi, no sé què deu pensar el primogènit d’Artur Mas d’una comparació com aquesta. Ni què pensaran les nétes dintre d’uns anys quan llegeixin que l’avi anava pel món posant aquests tipus de metàfores. Fins i tot fa servir el verb "engendrar".
Jo vaig estar divendres, dissabte i diumenge al congrés fundacional del PDC i em va semblar que hi havia menys trempera de la que al·ludeix l’expresident. Clar que jo estava com a periodista i no com a associat. Però hi ha una dada que corrobora aquesta impressió: dels 15.000 militants de CDC només uns 2.600 van participar en el congrés fundacional de la nova formació.
Per això deia que no sé que ha fallat en Mas. Ja ho he dit més d’un cop. Crec que, d’entrada ha fallat l’equip. Perquè si tingués un equip sòlid i consistent algú li hauria de dir que hi ha coses que no pot escriure. L'equip ha de servir per evitar els errors del líder. Sobretot errors de calaix.
En segon lloc ha fallat també la falta d’èpica. Repasses la biografia oficial de Mas i no hi ha cap connexió amb la política fins que entra, amb endoll, a la Generalitat. De vegades sembla que hagués triat la política com a opció professional, però que hagués pogut triar-ne un altra.
Mas no té cap moment iniciàtic. Pujol va ser la pujada al Tagamanent. Puigdemont confessa en algun dels llibres que ha sortit darrerament que va ser la final del Barça a Basilea. Tampoc és gaire, però més val això que res.
En Artur Mas no hi ha res: no va anar a Diada del 76, ni a la del 77, ni a la del 78. Ni a l’arribada de Tarradellas. Ni el concert de Som una nació al Camp Nou. Per això es passa de frenada. Mas arrossega els mateixos remordiments que Companys que, després del 6 d’octubre, va dir allò que ara ja no podreu dir que no sóc catalanista.
La història dirà sí té raó amb el procés o si tot plegat acabarà amb una derrota històrica -una altra en la meva opinió. Per mi que és un home que analitza bé, però que a l’hora de la veritat hi ha massa diferència entre la teoria i la pràctica. Ha perdut una mica el sentit de la realitat.
Caldrà guardar l’article en qüestió per dintre d’uns anys -crec que n’hi haurà prou després de les properes eleccions al Parlament- perquè afirma també que "un dels partits anomenats ‘del sistema’ com Convergència ha estat capaç, en un sol cap de setmana, d’impulsar juntament amb altres persones la creació d’un nou partit, amb una nova cultura organitzativa, amb idees posades al dia i propostes valentes i clares. I amb una pila de cares noves que donaran empenta, coherència i credibilitat al nou partit”.
Això de cares noves ho deu dir per ell, oi?. Al capdavall, després de trenta anys en política i quinze al capdavant de CDC continuarà sent-ne el president. Fins i tot ha fet una llista a mida: a la copresidenta, Neus Munté, li porta quinze anys i a Marta Pascal vint-i-set. Ja vaig dir en un altre article que tot plegat em sembla una operació per poder continuar en primera línia.
Quina diferència amb Pujol. Jordi Pujol era un cas típic d’hiperlideratge, però tots els membres d’aquell secretariat permanent de Convergència dels anys 80 (Roca, Trias Fargas, Alavedra, Cullell) eren de la seva generació i el tutejaven. Mas s’ha envoltat sempre de gent més jove.
Tot seguit recorda que “els partits de sempre no s’han mogut gaire. Alguns s’han trencat, la majoria han disminuït la seva representació. En aquest context de debilitat i fragmentació polítiques, el Partit Demòcrata Català que estem posant en marxa vol ser una eina útil, que facilitarà el debat, que donarà veu als associats i escoltarà activament la societat”.
En això té tota la raó perquè s’han trencat CiU, el PSC, Unió. La política catalana ha estat en els últims anys una veritable sopa de lletres amb alguns partits ja desapareguts, en vies d’extinció o engolides per altres formacions. Reagrupament, Solidaritat, Moviment Catalunya, Moviment d’Esquerres, Nova Esquerra Catalana, Avancem, Demòcrates de Catalunya. Iniciativa, de facto, també ha desaparegut. Amb una mica de sort Mas es carregarà també la CUP i, de moment, ja ha enterrat Convergència.
En fi, jo em quedo amb aquesta frase: “El PDC neix amb voluntat de durar, de gaudir d’una llarga vida”. Si realment Artur Mas és malastruc, com el capità Ahab de Moby Dick, li queden quatre dies. De moment han ensopegat amb el nom. Jo no crec que sigui qüestió de bona o mala sort, sinó de ser un bon o un mal polític.
