A mi això de Català de l'Any sempre m'ha semblat una pessebrada d'El Periódico per sortir una hora i mitja de franc per TV3. És com un anunci, però en horari de prime time. Però, és clar, amb aquest nom qui és el maco que els diu que no es pot retransmetre per una cadena pública. En fi, una jugada mestra.
A més, ahir hi va anar el president de la Generalitat, Artur Mas. I després que la Corpo hagi rebutjat adjudicar la privatització del departament de publicitat al grup Godó com estava previst -vam ser els primers a publicar-ho- caldrà analitzar aquesta presència amb lupa.
Potser acabem fent de kremlinòlegs, aquells que en plena Guerra Freda analitzaven qui pujava o baixava de la nomenclatura soviètica segons la seva posició a la tribuna de la Plaça Roja el dia de la desfilada de l'1 de maig.
L'altra variant que feien servir era qui portava el fèretre del darrer líder del PCUS. Stalin, per exemple, va ser un dels que va portar el de Lenin, però quan va arribar al poder va començar a pelar els seus companys de viatge.
Però, endevinalles a part, jo sempre he pensat que això del Català de l'Any confirma que El Periódico és el diari progre per excel·lència. Perquè el que no he entès és que no li donessin en alguna ocasió a Jordi Pujol.
Fins i tot ara fa quatre anys se'm va ocórrer demanar-ho per vídeo, però no em van fer ni puto cas. I això que jo no he estat mai un periodista de confiança de l'estil Francesc-Marc Álvaro, Graupera, Sintes o Toni Aira.
Però sempre em va semblar de justícia llavors un reconeixement a Jordi Pujol més enllà de les idees polítiques. Un reconeixement que, per unes raons o altres, no se li va fer mai. I ara ja és tard.
Potser, en aquest cas, tenien l'excusa que era un polític en exercici, però quan l'expresident es va retirar el 2003 tampoc no hi van pensar. En canvi li van atorgar a tres polítics del PSC: a l'exministre assassinat per ETA Ernest Lluch el 2001; a Manuela de Madre el 2002; i a Pasqual Maragall el 2007. Tots -sobretot el primer- merescudíssims.
Pel que fa a la resta de guardonats hi ha Pau Gasol (2001), Ferran Adrià (2003), Joan Manuel Serrat (2004), l'investigador contra el càncer Joan Massagué (2005), Neus Català (2006), Vicent Ferrer (2008), Josep Guardiola (2009), el cap de la colla dels castellers de Vilafranca David Miret (2010), Joaquim Maria Puyal (2011), l'oncòleg infantil Josep Sánchez de Toledo (2012) i enguany Josefina Castlleví.
Un premi que és capaç de guardonar un cap de colla, encara que sigui dels castellers de Vilafranca, i no pas un expresident que va governar durant 23 anys és un premi una mica d'estar per casa. El que dèiem: una excusa per sortir per TV3.
Independentment de les idees polítiques de Jordi Pujol, algunes de les quals no comparteixo. Sóc dels que penso que la seva obra de govern s'ha empetitit amb el temps ara que s'ha fet sobiranista. Perquè si ens hi juguem la supervivència de Catalunya què va estar fent durant 23 anys?.
Els catalans, amb això dels premis, no tenim sort. A Àngel Guimerà no li van donar el Nobel de Literatura el 1922 en detriment de Jacinto Benavente, avui pràcticament oblidat. I a Josep Pla tampoc no li van atorgar mai el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes -més enllà d'algun pecat de joventut- malgrat la seva indubtable contribució a les lletres catalanes.
