Publicitat
La Punteta · 3 d'Agost de 2010. 00:05h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

El president de la 'xuleta'

Montilla, mirant-se Collboni

La meva confiança personal en José Montilla com president de la Generalitat es va estroncar definitivament quan va ser incapaç d'improvisar unes paraules sobre art durant un acte del PSC sense llegir una 'xuleta' que duia a les mans
 
Montilla ha fet servir en altres ocasions el mètode de la xuleta, però eren actes institucionals que queden enregistrats per a la història. El d'aquest dilluns era un acte informal, a peu dret, en un bar de Barcelona. Si hagués estat un examen de selectivitat, hagués estat expulsat de la classe.

Que consti que li he vist fer a Montilla discursos sense xuleta, com al dinar del PSC a Gelida, però era a un auditori entregat. I també que altres dirigents polítics recorren a mètodes similars -Puigcercós i Chacón les duien escrites a la mà en entrevistes a TV3-, però en aquest cas la xuleta era el discurs sencer.

Segurament la culpa no és només de Montilla sinó també de Jaume Collboni. Un altre error del director de campanya del PSC després del lema aquell del 'Segueixo creient', que continua vigent. Seguir no és cap novetat. I si no és novetat tampoc és notícia que es diu en periodisme.

De fet l'error d'ahir va ser doble perquè a més de posar Montilla en un ambient que no és el seu es van empescar una web que es diu sociates.cat. Al carrer Nicaragua encara no ho saben, però amb el temps el terme sociates ha agafat connotacions tan o més negatives que la paraula progres. Els sociates d'ara ja no són els de la Transició.

En comptes d'intentar obrir-se al a societat o mirar al centre, el PSC practica el que Manuel Valls, la jove promesa dels socialistes francesos i a aquest pas també dels catalans, bateja en el seu darrer llibre com la síndrome de Fort Alamo (1): tancar-se en si mateixos. Estan fent una campanya a la defensiva: per convèncer només els convençuts. I encara.

Mentre Jaume Collboni feia el seu discurs sobre les excel·lències de la política cultural del tripartit -que per cert correspon a Esquerra- Montilla se'l mirava amb aquells ullets de  murri i cara de preguntar-se què faig jo aquí?. Estava tan descol·locat que se li va oblidar aplaudir Collboni i només s'hi va apuntar quan va sentir aplaudir a la resta d'assistents. Després va voler arreglar-ho en dir que havia fet un discurs "magnífic".

Fer parlar a Montilla sobre les característiques de l'art moderm és com si a mi em fessin parlar de física quàntica o sobre la música de Wagner. A més de, ho confesso, també sobre art modern. Per això no parlaria mai de cap de les tres coses.

La primera obligació d'un director de campanya és conèixer les limitacions del seu candidat. Si Pujol guanyava eleccions era no només perquè coneixia el nom de la perruquera de Premià de Dalt posem per cas, sinó també per la seva naturalitat. Amb els seus tics i els seus cabells esborrifats. Al capdavall, el lideratge polític és una barreja de memòria, energia i olfacte.




(1) Manuel Valls - "Pouvoir". Éditions Stock, París 2010, pàg. 48

Publicitat

4 Comentaris

Publicitat
#4 Daserrout, BCN, 03/08/2010 - 11:24

4 anys per adonar-nos de la incompetència d'en Montilla ?. Final patètic.

#3 Jc, Vila Prenafeta, 03/08/2010 - 11:10

Si seguiu censurant els comentaris que no son filo convergents poden passar dues coses:
.caldrà que declareu en cas Millet, ja que es evidente que els diner de CIU que rebeu han de venir d'allí.
.caldrà esventar als quatre vents el miserables que sou.

#2 víctor, bcn, 03/08/2010 - 10:46

I jo que em pensava que la xuleta el PSC la tenia a Madrid fent de ministre...

#1 Abate Marchena, Viladecans, 03/08/2010 - 09:57

El Mr- Chance que okupa el Palau de la Generalitat no sería capaz de nombrar a preguntas de cualquier ciudadano, tres filósofos del siglo XX, tres sociólogos, tres grandes compositores europeos y un solo matemático. Supera al personaje de Peter Sellers.