El president ens enreda amb l’Acord de Claredat.
No hi haurà referèndum el 2023
Ni més endavant.
No s’han llegit la Clarity Act.
O Esquerra ha de vendre alguna cosa al seu electorat.
D’entrada deixa clar que el Quebec no té dret a “procedir unilaterlament” a la secessió.
Que “el desmembrament d’un Estat democràtic” -ens agradi o no Espanya ho és— és “una questió d’extema gravetat”.
Sí que admet el dret a decidir del Quebec.
Però, no esn enganyem, l’Acord de Claredat el va fer el Tribunal Suprem canadenc.
És evident que no posarà mai les coses fàcils.
En cas de fer-se un tercer referèndum -i amb les comdicions fixades- no era la independència automàtica sino que s’obiriria un procés per “negociar la secessió”.
Ara bé, perquè sigui “legal”, cal també “una modificació de la Constitució del Canadà”.
I una eventual negociació, en el cas que guanyés el sí, participarien “el conjunt de les províncies del Canadà”.
Aquí, les comunitats autònomes.
La Cambra dels Comuns -el Congrés dels Diputats en el cas espanyol- té “un rol important a jugar” per determinar “la majoria suficientment clara” a favor de la independència.
Cal “una majoria reforçada”. Amb el 51% no n’hi hauria prou.
D’altra banda, tindria en compte “tots els partits polítics” parlamentaris de “la província que vol la secessió.
Aquí, el PSC, Vox, Ciutadans i PP. Fins i tot els Comuns. Els Comuns estan a favor de la indepemdència? Jo crec que ni Jaume Asens.
La Clarity Act impedeix, de facto, la celebració d’un nou referèdum amb garanties d’exit
La prova és que el Partit Quebequès s’hi va oposar. No l’ha acceptada mai. Debat tancat.
Però ja entenc que Esquerra ha de vendre alguna cosa al seu electorat.
Van insistir tant amb el “volem votar” que alguna cosa han d’oferir.
El propi Pedro Sánchez ha deixat clar, en la seva compareixença que “en la Constitución no se reconoce el derecho a la independencia de ningún territorio”.
Sí, ja sé que Pere Aragonès, en el seu missatge de Nadal, va treure pit.
“Es vadir que era impossible derogar la sedició” i es va derogar
“Es va dir que era impossible modificar el delicte de malversació” i es va modificar.
Però un referèndum és una línia vermella.
Certament, no hi cap a la Constitució.
I Pedro Sánchez és el presidente del Govern espanyol.
A més nascut a Madrid.
Com els seus antcessors eren nascuts a Santiago de Compostel·la (Rajoy), León (Zapatero) o Madrid (Aznar).
És evident que no estarn a favor de la independència de Catalunya ni dels Països Catalans.
A més, sempre van dir que el referèndum bo era el del 2017.
Llavors?
La pastanaga.
Pressionada per Junts i la CUP, Esquerra necessita aferrar-se a una esperança.
Abans, ells eren els indepes de debò i els convergents eren el partit dels botiguers.
Ara s’han invertit els papers.
Però els de Junts tampoc van fer res.
Puigdemont va suspendre la independència perquè hi havia “iniciatives de negociació”.
Fins i tot va dir que n’hi havia “internacionals”.
No era veritat.
Com a molt el PNB. El lehendakari Urkullu com va quedar palès al judici del Suprem.
Encara ni tan sols això era una ‘negociació’ era una mostra de bona voluntat.
No negocien si dos no volen i Rajoy també h va deixar clar.
Mai un president del Govern espanyol, del color que sigui, negociaria amb amb una ‘comunitat autònoma’ a través d’una altra comunitat autònoma.
Recorso que quan Trump es va entrevistar amb Kim Jong-il, el líder nord-coreà, ho va fer sense intermediaris i eren enemics aferrissas.
Mentre que els de la CUP sempre donen lliçons, però no van tenir ningú a la presó.
Fins i tot a Anna Gabriel -la que anava amb samarretes de “Sense por” pel Parlament ha acotat el cap.
I va marxar perquè va voler: el delicte de desobediència del que la acusaven no està penat en penes de presó, sinó d’inhabilitació.
El problema de fons és que la independència era impossible.
No perquè l’Estat espanyol no volgués, que també, sinó perquè més de la meitat dels catalans no la volien.
En un cens electoral de 5,5 milions aproximadament sempre sortien dos milions si fa no fa: el 9-N, el 2015, el 2017, el 2021.
A les darrers eleccions va pujar al 51%, però van perdre 600.000 vots pel camí: 1,4 milions.
I així és molt difícil declarar la independència d’un territori quan la meitat de la gent no vol.
Què fem amb aquests?
Els ignrorem?
Els amaguem sota la catifa?
Els expulsem?
Els empresonem?
Per això s’han donat casos de supremacisme, de mirar per damunt de l’espatlla.
Aquests no eren bons catalans.
Però, amb la llei a la mà, un votant de Vox és tan català com un de la CUP.
De fet, com sabeu, a les darreres eleccions Vox va treure més vots i escons que la CUP, que sempre ha anat de consciència nacional del procés.
Però deixeu-me dir una altra cosa: ho sabia tothom.
Tothom sabia que això sortiria malament.
No només perquè el desig d’independència no era unànim o gairebé.
També perquè la Unió Europea no vol maldecaps.
La UE l’han feta els estats, no les nacions sense estat o les regions.
I la van fer, en acabar la II Guerra Mundial, per evitar un altre conflicte a Europa.
La UE ja tenia prous merders entre la crisis econòmica, els refugiats, Putin o el seu propi futur com per fer cas a la reivindicació dels catalans o una part dels catalans.
M’estalvio altres comentaris, però els festejos amb Rússia -jo crec que va ser fer volar coloms- tampoc van ajudar.
En efecte, ho sabia tothom
Almenys els de dalt, les tres o quatre mil famílies -Govern, consellers, dirigents d’Esquerra, de Junts, de la CUP-, alts càrrecs de la Generalitat i el que podríem anomenar ‘cooperadors necessaris’ per inflar el globus.
Des de Pilar Rahola a Carles Viver Pi-Sunyer passant per Franesc-Marc Álvaro o Vicent Sanchis.
Vosaltres creieu que gent del seu nivell, del seu background, dels seus contactes no ho sabien?
Clar que ho sabien
Però és més fàcil apuntar-se al carro que nedar contracorrent.
En fi, han deixat tots plegats un país trinxat.
Seria massa llarg fer un balanç dels danys polítics, econòmics, socials, culturals i fins i tot esportius.
Hem estat -han estat- marejant la perdiu durant 10 anys. Vint s’hi hi afegim el debat de l’Estatut.
O pagaran els nostres fills perquè, en plena revolució tecnològia, la resta de països no esperaran a que els catalanes es posin les piles.
Només cal veure el bloqueig polític.
Un govenr en minoria que no pot aprovar ni els Pressupostos.
O el fet que, en els darrers anys, no s’hagin presentat mai a l’hora.
Sense oblidar les eleccions anticipades. Més que a Grècia.
Maragall, unes. Mas, dues. Després, Puigdemont.
Això tampoc és bo. Hem convertit Catalunya en un país inestable políticament.
Com aquells països que tenen la desgràcia de viure en territoris sismològicament perillosos.
De fet, després de l’aplicació del 155 vam recular 40 anys.
Vam tornar als inicis de la Transició quan es demanava “llibertat, amnistia i Estatut d’Autononomia”.
Acabaré amb dues preguntes:
- Anem bé? No, per descomptat
- Estem millor o estem pijtor? Pitjor, també és evident.
Ara insisteixen amb solucionar el “conflicte polític”. En bona part el van crear ells o el van alimentar.
El procés ha acabat suprimint la sedició i rebaixant la malversació per salvar el cul a una trentena d’alts càrrecs d’Esquerra.
Però no era això, companys.
