Publicitat
La Punteta · 9 de Setembre de 2019. 09:33h.

JAUME TUTUSAUS

Advocat. Units per Avançar

El president Torra no té qui l’escrigui

Parafrasejant la coneguda novel·la de Gabriel García Márquez, el president Torra ja no té qui l’escrigui. L’aïllament institucional i la solitud del president és cada vegada més evident. Si ja és prou trist que el PSOE estigui disposat a parlar amb tothom de cara a la investidura de Sánchez com a nou president del Govern de l’Estat, llevat del PDCat perquè “no hi ha res a fer”, més trist és encara que a l’esmorzar organitzat a Madrid amb el president Torra, no hi assistís ningú del PNB ni d’Unidas Podemos, i per descomptat, ningú del PP ni de Cs, ni tan sols  cap polític de primera fila d’ERC, els seus socis de govern. Va haver de requerir la presència dels parlamentaris del PDCat al Congrés i de diputats de JxCat al Parlament, desplaçats expressament a Madrid, per fer de claca i no donar la sensació de buidor. 

Davant la posició numantina de Puigdemont, Torra i del sector més radical de JxCat en la negativa a la investidura de Sánchez i a endegar qualsevol diàleg que no passi necessàriament per l’acceptació a negociar un referèndum d’autodeterminació, desconeixent la voluntat de diàleg del PSOE i l’oferta de Sánchez cap a Catalunya -disposat a negociar aspectes claus com la clarificació del marc competencial que resulta de la Constitució o bé un nou model de finançament autonòmic-, cal destacar la posició més realista i pragmàtica d’ERC. Tot i deixar ben palesa la seva disconformitat amb aspectes de la proposta del PSOE, ERC està disposada a mantenir l’abstenció per garantir la investidura de Sánchez si finalment compta amb el suport d’Unidas Podemos per evitar que unes noves eleccions legislatives donin lloc a un govern de dretes. 

A aquests alçades, és patètica la tossuderia i l’entestament de Torra en la pretensió que l’Estat reconegui a Catalunya el dret d’autodeterminació. És esgotador haver de repetir contínuament que els referèndums d’independència (tret dels casos de Montenegro el 2006 o Sudan del Sud el 2011) han tingut sempre caràcter consultiu i no vinculant i que, si l’opció secessionista assoleix els percentatges pactats prèviament amb l’Estat matriu, només dona lloc a l’obligació dels Estats d’obrir una negociació que no desemboca necessàriament en la independència, sinó que pot concloure amb un augment del marc competencial del territori que es vol separar, o amb una major autonomia financera o fiscal. Aquesta és la doctrina de la Cort Suprema del Canadà que resulta de la ja seva famosa resolució de 20 d’agost de 1998 (“Renvoi relatif a la sécession du Quebec”). 

També ens és molt feixuc haver d’insistir repetidament que cap de les Constitucions de les democràcies avançades reconeix el dret d’autodeterminació, mentre que pel contrari, explícitament o implícitament, totes apel·len sense excepció als principis d’unitat i indivisibilitat de l’Estat. O haver de reiterar que l’aplicació del principi d’autodeterminació només és possible en el cas de pobles sotmesos a formes de domini colonial o a altres formes de dominació o d’ocupació estrangera, com així resulta del Dret Internacional. Valgui com a exemple, en el context europeu, el fet que els referèndums d’autodeterminació -i més si es porten a terme unilateralment sense un acord previ amb l’Estat, com ha passat a casa nostra- xoquen frontalment amb el principi de garantia de la sobirania dels Estats, reconeguts per l’actual ordre internacional. Així ho assenyala l’article 4.2 del Tractat de la Unió Europea, segons el qual la UE respecta les funcions essencials dels estats, particularment les que tenen per objecte garantir llur integritat territorial.

Però per sobre de tot, perquè segons el Codi de Bones Pràctiques de la Comissió de Venècia, l’eventual força vinculant d’un referèndum no pot quedar al marge de les previsions constitucionals, ja que en cas contrari, és il·legal, com ha repetit en diverses sentències el nostre propi Tribunal Constitucional, i no ens enganyem, igual com passa en la resta de democràcies avançades. L’acceptació d’un referèndum com el que demana Joaquim Torra només és possible per la via de la prèvia reforma constitucional.

En definitiva, davant l’absoluta impossibilitat de l’acceptació d’un referèndum d’autodeterminació en els termes que proposa Quim Torra, pensem que Pedro Sánchez ha estat valent en plantejar una via de diàleg que passa per negociar aspectes claus que han estat sempre en el centre del catalanisme polític, com un nou règim competencial que atorgui competències plenes en matèries com la llengua, la cultura o l’ensenyament, o una major autonomia financera o fiscal. Cal potser, un reconeixement més explícit de la realitat de la nostra consciència col·lectiva com a poble, però al mateix temps,  també que el sobiranisme accepti d’una vegada la via del diàleg amb l’Estat, atès que les altres sortides, i sobretot la de la confrontació, esdevenen impossibles en el context actual.  

Publicitat
Publicitat

3 Comentaris

Publicitat
#3 Alatriste, Gava, 09/09/2019 - 20:07

Aquest MOP, passa de tot i l’unic que vol es passar 4 anys i assegurar-se la jubilació. Patetic e incompetent.

#2 Andreu, Mataro, 09/09/2019 - 14:59

Tant sol està aquest home sorgit de les catecumbes del Born que cap advocat prestigiós de Catalunya, i mira que n'hi han, vol fer-se càrrec de la seva defensa i té que acabar amb un senyor processat i culpat per colaboració amb el terrorisme de ETA.

#1 Un catalanista mes, Vilafranca del Penedès , 09/09/2019 - 14:01

Es 1pura lluita d poder.Tu creus q els galufardeus q viuen en cotxe oficial i centmileuros de sou s'aventurarán a perdre la cadira? Viuen de l’idealisme romàntic q la gent vol sentir.Les revolucions les alimenten la fam i les necessitats.qui apretarà i farà moure a aquestes mediocritats amb Visa d’or,a perdre els seus privilegis?1 farsa tot pl