Al final qui s’ha estrenat com a conseller d’Exteriors no ha estat Raül Romeva, sinó Oriol Junqueras amb una entrevista al Financial Times a càrrec del seu corresponsal a Madrid, Tobias Buck. N’hi ha prou per seguir el senyor Buck al seu twitter -jo ho faig- per adonar-se’n que, al món exterior, una cosa és el que digui el Diplocat i l’altra la dura realitat.
Però Junqueras ha comès, d’entrada, el primer error: començar criticant Espanya. Jo hagués apel·lat a la fibra. D’entrada, li hagués regalat al periodista el llibre de l'historiador britànic Norman Davies (Bolton, Lancashire, 1939) “Vanished Kingdoms”, publicat el 2011. Hi ha traducció en castellà dos anys després "Reinos desaparecidos" (Galaxia Gutenberg, 2013).
En l’apartat de la Corona d’Aragó -Corona d’Aragó, no Catalunya- tampoc entra a fons en les causes de la nostra decadència perquè és una descripció dels fets. Però atès que surten altres regnes medievals amb una sort igual o pitjor que la nostra -Prússia, Sardenya, Galítsia- no ve d’aquí. A més, amb la nostra decadència medieval passa com amb el procés: nosaltres no tenim mai la culpa de res.
Després el vicepresident hagués pogut fer un breu resum de la nostra pròpia història -al capdavall fa mil anys que som aquí- començant pel Compromís de Casp i passant per la Guerra dels Segadors, la del 1714 o la II República. No endebades, Junqueras és doctor en història.
Fins arribar a l’Estatut del 2005, la recollida de signatures del PP, la sentència del Constitucional i, en suma, la manca de diàleg del Govern de l’Estat. També podria recórrer a les balances fiscals tot i que, en aquest cas, corria el risc que el periodista li digués que hi ha moltes maneres de calcular-les.
Però apel·lar als mercats davant un corresponsal del Financial Times és com si defenses prohibir els animals en una revista sobre el circ o prohibir la caça en una altra sobre activitats cinegètiques. Et relegaran a les cartes al director.
Junqueras comet encara un altre error: pensar que els mercats faran costat a Catalunya en un conflicte amb Espanya. “This is not just between the Catalan Republic and Spain, or between the Catalan Republic, the EU and Spain”, afirma amb il·lusió.
“Who can put pressure on Madrid? The supranational institutions can. Funds that own Spanish debt can . . .” afegeix amb un optimisme desbordant. Els mercats no tenen cor, però si el tinguessin farien costat -segur- abans a un estat que no pas a un “govern regional”, que és com sortim al FT.
Suposo que durant l’entrevista el senyor Buck devia ser un model de cortesia (britànica), però després les deixa anar una darrera l'altra. “Critics point out that secessionist parties failed to win an outright majority of the vote at last year’s regional election — and hence are going against the wishes of a majority of Catalans”, recorda.
“Mr Junqueras’s most immediate challenge -insisteix-, will be to manage the public finances of a region that has amassed €68bn in debt, the highest of all Spain’s regions, and that runs a 2.7 per cent budget deficit”. “Awkwardly for the new independence-minded government, Catalonia is heavily dependent on liquidity support from Madrid”, remarca.
“Mr Junqueras acknowledged -acaba- the precarious position, but insisted that the region’s finances were in trouble only because Madrid did not give back Catalonia a fair share of the tax revenues raised in the region”. No tradueixo les frases perquè impacten més en l’original. Però el que dèiem: una cosa és el que ens venen i l’altra la dura realitat.
