Exresponsables de TV3 han presentat aquest dilluns un manifest al Col·legi de Periodistes (“La CCMA que Catalunya necessita”) en el que bàsicament demanen dues coses: més diners i la despolitització de la Corpo. Encara ric ara: a quasi tots els van posar a dit.
El primer argument és la cantarella de sempre. El Jaume Peral, abans que li tallessin el coll, ja va reclamar 19 milions d’euros extra. Des de llavors hi ha una campanya persistent amb el mateix missatge per estovar les consciències. El CAC també s'hi ha apuntat amb un llibre blanc en el que apuja el llistó fins als 137 milions.
Ara és l'hora dels exdirectius. L’excusa és precisament el llibre del CAC malgrat que, no cal dir-ho, passa de puntetes sobre altres temes candents com l'esbiaix informatiu o el sobredimensionament de la plantilla. Això no toca. Les productores ja van presentar un altre manifest el passat 19 de gener -batejat "Més TV3"- per denunciar que, en la seva opinió, “s’ha arribat a un punt límit”. S'hi jugen el pa.
Isona Passola va fer el mateix durant els Gaudí. Almenys Vicent Sanchis va tenir la gentilesa de reconèixer, en l’entrevista que li van fer TV3 el passat 15 de març, que li va proposar abans de la cerimònia "que demanés més calers al Govern”. Es devia veure a venir que el farien director.
És un fenomen curiós: tots els que viuen de TV3 demanen més diners per a TV3. Però el tripartit ja va haver d'eixugar un dèficit de 1.000 milions d’euros el 2007. Llavors podien triar entre TV3 i l’ACA. Entre la tele i les depuradores no hi ha color. L' Agència Catalana de l’Aigua encara arrossega des de llavors un dèficit de més de 400 milions.
El problema de TV3 és que van voler imitar TVE des del començament. Fins i tot van copiar els contractes segons m’explicava un dia Àngel Casas. La idea era marcar paquet: si ells la tenen grossa, nosaltres, més.
L’exrectora de la UOC, Imma Tubella, que va ser una de les fundadores, explicava un dia en una Contra de La Vanguardia que van venir uns assessors nord-americans i quan els hi va dir quanta gent hi treballava es van quedar esgarrifats. Aleshores eren 1.200. Ara en són uns 2.000. Només cal veure el pàrking de Sant Joan Despí un dia laborable.
Pel que fa a la politizació, el que deia: fa gràcia que persones a les que van designar a dit reclamin ara "nomenar gestors que no responguin a equilibris partidistes". Entre els compareixents hi havia Manuel Tresseras, Miquel Puig, Jaume Ferrús, Joan Majó i Enric Marín. Tresserras ha esta conseller, Puig candidat a diputat, Majó ministre i Marín alt càrrec del Govern.
En el seu moment els socialistes van vetar David Madí per al consell de govern de la CCMA amb l’excusa que havia estat Secretari de Comunicació del Govern. Quan va manar el tripartit Enric Marín i Albert Sáez van passar directament de la Secretaria de Comunicació del Govern a la presidència de la CCMA. No devien notar la diferència.
De Jaume Ferrús -va ser director de TV3 del 1989 al 1995- tinc menys referències perquè jo era més jove. Però atès que va exercir el càrrec quan Pujol encara treia majories absolutes -l’última va ser el 1992- amb això està segurament tot dit.
La col·lega Maria Favà (Barcelona, 1949) acaba de publicar un llibre interessantíssim, almenys fins on he llegit: “Entre el somni i l’agonia” (Meteora). La història del diari Avui des del seu neixament el 1976 fins a la seva mort per absorció el 2009.
Jo, encara que no ho sembli, tinc una relació sentimental amb aquesta capçalera perquè amb tretze anys -a vuitè d’EGB- ja el comprava. Però vist en perspectiva és també aquell que va tenir com a editor un cosí de Marta Ferrusola, Antoni Subirà -que amb el temps arribaria a conseller- o un exconseller, en aquest cas de Cultura: Max Cahner.
Alguns periodistes passaven de la redacció a Palau per fer de caps de premsa o els recol·locaven en mitjans públics, especialment Catalunya Ràdio. Els directors els posava i treia Convergència. I les nòmines també les pagava no sé si el partit o el Govern, però això costa més d’esbrinar.
Un exdirector, Santiago Ramentol, explica que Lluís Prenafeta -quan va ser Secretari General de Presidència- trucava cada nit a la redacció i parlava amb un subdirector per canviar-li els titulars! Si feien això amb l’Avui, que era un mitjà en teoria privat; no vull ni pensar que feien amb TV3, que era la seva.
Potser de tota la colla l’únic que se salva és el Miquel Puig, que va ser director general de la CCRTV entre el 2000 i el 2002. Va ser l’únic nomenat per consens entre CiU i l’oposició, sobretot el PSC, en el marc de la Llei de l’Audiovisual. El PSC va acceptar, a canvi, cessar Enric Sopena de director de ComRàdio.
I encara perquè, a les eleccions generals del 2015, anava a les llistes de Democràcia i Llibertat en representació de Demòcrates de Catalunya després que, prèviament, l’haguessin fet fora del partit per concórrer en una candidatura propera a Esquerra per Falset durant les municipals. Però no ha estat mai lluny de CDC. El poden veure sovint a les tertúlies de la Corpo. S'escarrassa en defensar el procés, cosa que tampoc s'adiu amb el seu nivell intel·lectual.
Fa gràcia que demanin “els millors professionals” per a la CCMA. Però si s’han repartit la Corpo per quotes de partit. Convergència ha posat la presidenta, Núria Llorach, i el director, Vicent Sanchis; mentre que ERC el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, i el cap d’informatius de TV3, David Bassa.
L’abril del 2015, per Sant Jordi, l’editorial Ara Llibres va treure un llibre de converses entre Oriol Junqueras i Justo Molinero a càrrec d'un periodista de confiança, Saül Gordillo. A la plana 143, Junqueras -llavors encara a l‘oposició- diu: “caldria desgovernamentalitzar TV3”. El primer que va fer quan va arribar al Govern és nomenar l’autor del libre de director de Catalunya Ràdio.
El problema de TV3 és el mateix que el de la resta del país. Quan Artur Mas retorna a la Generalitat el 2010 no es va atrevir a fer reformes. Llavors ho tenia tot a favor: l’oposició descol·locada i la premsa, fins i tot la més crítica, estabornida. Havia tret 62 diputats. Però va fer retallades, no reformes.
Va deixar Mònica Terribas al càrrec -va intentar el mètode de la puntada de peu cap amunt: li va oferir la conselleria de Cultura. Ferran Mascarell és segon plat- però no va colar. Terribas va pactar amb els treballadors una rebaixa del 5% a canvi de no fer retallades. Ara ho estem pagant. L' Audiència Nacional va sentenciar fa dos anys que s’han de tornar els calers.
Quan CiU fa els seus nomenaments -Brauli Duart i companyia- és ja el març del del 2012. Duart publica tots els sous de la Corpo -inclos els del núvol: professionals que cobraven per responsabilitats que ja no exercien-, però no li dóna temps a fer res més. El novembre d’aquell mateix any Mas torna a avançar les eleccions. Després, amb 50 diputats i en mans d'Esquerra, a veure qui és el valent que fa canvis a TV3.
A més, Homs i Mas-Colell van fer el pont a Duart en els últims mesos: en ple procés calia una televisió a favor del procés, no amb els treballadors muntant sidrals cada dos per tres. En certa manera va haver-hi un pacte tàcit entre les dues parts: en un país en el que s'ha retallat la funció pública, la sanitat i l’ensenyament TV3 és l’única que no s’ha tocat. Estructura d’Estat.
En fi, en això de la politització dels mitjans públics hem reculat quasi 20 anys des de l'elecció de Miquel Puig. En realitat, ens ha avançat fins i tot el PP. Els populars accepten ara -també és cert que estan en minoria al Congrés- que el president de RTVE pugui ser nomenat per consens.
Com aquí. A Vicent Sanchis l’han elegit cinc persones: Artur Mas, Francesc Homs, Núria Llorach, Brauli Duart i … David Madí. No necessàriament per aquest ordre. Clar que ha estat el tertulià estrella de CDC a mitjans públics i privats. Sort que Catalunya és una democràcia d'alta qualitat. No com d'altres.
PD/ Si t'ha agradat aquest article potset t'agradarà aquest llibre: https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe
