Alguns cops, hom té la temptació d’abraçar el marxisme. Per exemple, quan veus l’espectacular cotxe de Jordi Pujol Ferrussola, luxosament decorat amb una senyera. En veure la imatge m’ha vingut al cap la teoria marxista, segons la qual la nació moderna no és altra cosa que una super-estructura per mantenir els interessos econòmics i de classe. En paraules més planeres, la nació moderna seria un muntatge burgés per perpetuar el domini dels grups poderosos sobre les classes treballadores. De fet, hom es pregunta sincerament si tot el procés sobiranista no serà una cortina de fum i una eina de xantatge per salvar el poder de Convergència dels casos de corrupció que l’envolten. L’altra dia, un empresari que havia estat vinculat a l’entorn convergent em deia, literalment: “He trigat molt a despertar. Però ara veig clar que el procés era el muntatge perfecte per continuar amb el règim de corrupció i privilegis muntants des de la cúpula de CiU”.
Meditant sobre tot això em sorgia una pregunta punyent: “serà tota nació i tot sentiment nacional, només un muntatge i una estafa burgesa?”. Immediatament, però, sortien en el meu auxili els membres de l’esquerra catalana. Inesperadament, la CUP i ICV venien a treure’m de la temptació marxista. Perquè ells, que són partits netament d’esquerra, que venen de la tradició marxista i incorporen al seu llenguatge les categories clàssiques de Marx, resulta que han supeditat els interessos de classe a l’altar de la nació. Ells han estat els sostenidors de Convergència i Unió i d’Artur Mas aquests darrers anys. Ells han posat, per davant de la transversalitat d’esquerres i per davant de la denúncia social, la consecució de l’autodeterminació. Ells han deixat clar que el sentiment i la consciència de nacionalitat no és una super-estructura burgesa i han negat, amb el seu comportament, el vell principi marxista que la única realitat fonamental sigui l’estructura econòmica i les relacions de producció. Una altra opció seria que, en el fons, ells formessin part destacada del sistema burgés. No ho sé.
Un cop vaig plantejar aquesta qüestió en públic a un membre de la CUP, que em va sortir ràpidament citant a Lenin i el seu dret d’autodeterminació de les nacions. Té gràcia la doble vara de mesurar que practica l’esquerra catalana. Citen a Lenin sense cap rubor mentre s’omplen la boca de democràcia i carreguen sense pietat contra qualsevol dictador de dretes. La mateixa doble moral la trobem ara en la reacció desmesurada que ha tingut ICV-EUiA contra la seva candidata Marina Pibernat, que va carregar contra la “derechona catalufa” i va animar a “destruir a CIU”. Ja l’han apartat de la llista ecosocialista. Al PP, és clar, se li pot dir de tot i de tots colors, però llavors no passa res. Jo diria que per ser partits revolucionaris els hi cal una mica més de gosadia contra el sistema i l’estatuts quo català.
