Publicitat
La Punteta · 12 de Novembre de 2020. 09:30h.

JAUME TUTUSAUS

Advocat. Units per Avançar

El procés, nou referent del populisme a Europa?

Que el populisme està de moda és un fet indiscutible. Tanmateix, la definició del què cal entendre per populisme no és unívoca, perquè al darrera s’hi aixopluguen una àmplia varietat de moviments de molt diversa naturalesa. Efectivament, no és el mateix el populisme d’esquerres que el de dretes, com no ho són els anomenats nacional-populismes que els que tenen una inspiració religiosa o ètnica. Alguns autors, per exemple, identifiquen el populisme amb algunes de les democràcies “iliberals” de l’est d’Europa.

En aquest sentit, si el que caracteritzen les democràcies liberals europees és, entre d’altres, el respecte a les institucions, la divisió de poders o les llibertats de premsa i associació, pel contrari, en el cas de les democràcies “iliberals” -com seria el cas d’Hongria o Polònia, per exemple- no tan sols limiten seriosament els dret humans, sinó que pretenen reformar la Constitució per augmentar el poder de l’executiu a costa del legislatiu o sotmetre el poder judicial a un ferri control, ataquen la llibertat de premsa i el que busquen és posar les institucions al servei del poder, mantenint, això sí, el sufragi universal. 

Ara bé, el populisme és alguna cosa més que això. Si alguna cosa el singularitza és, precisament, la construcció d’un discurs o d’un “relat” polític de patrons molt elementals, com el ja clàssic “American first” de Donald Trump. De fet, aquest tipus de discurs, combinat amb una exaltació arravatada i enlluernadora, quasi bé fanàtica, de les emocions polítiques, condueixen a la utilització de la tensió i intensificació emocionals en un instrument de poder i acció, com una forma de “construir o enfortir una identificació simbòlic-afectiva amb el poble” (Camil UNGUREANU, “El populisme com a relat i la crisi de la democràcia representativa”, CIDOB 2018), a la vegada que esdevé un instrument de dominació i menyspeu cap els altres (elits, refugiats, immigrants, etc.); en definitiva, contra els enemics del “poble”.

Des d’aquesta perspectiva, es pot establir un perfecte paral·lelisme entre aquest tipus de discurs i l’emprat per l’independentisme català. Recordem expressions típiques dels líders processistes, com “si Catalunya és independent, els bancs d’arreu del món faran cua per instal·lar-se a casa nostra”, o bé “si som independents tindrem les mateixes pensions que a Holanda o “Dinamarca”, sense oblidar el nostrat “Espanya ens roba”. No fan més que confirmar que a mesura que passa el temps, i amb l’experiència que ens han brindat aquests darrers quatre anys de Donald Trump a la presidència dels EUA, cada vegada està més clar que el procés és un fenomen que s'inspira i beu en part directament de les fonts del populisme. 

Com deia fa pocs dies Enric Juliana a La Vanguardia, ni que sigui dissimuladament, alguns sectors de l'independentisme català se senten seduïts per la figura de Donald Trump i pel populisme que ell encarna. La retòrica, simple i elemental del processisme, s’adreça i apel·la directament al poble (o a la “nació”), i a la seva voluntat exterioritzada mitjançant mecanismes de representació directa, sense passar pels seus representants. Com ens recorda Jürgen Habermas, el populisme és la antidemocràcia, la manca de respecte a les institucions democràtiques que permeten el control de l’acció de govern, per contraposició al populisme, caracteritzat per l’antagonisme elit/poble, i la simplificació del discurs polític, que com hem dit, porta a la defensa de solucions directes que acaben per legitimar accions polítiques profundament antidemocràtiques. 

El “poble” vindria a ser una mica com el “poble virtuós” (“la bona gent que ens vota”, repeteix sempre en Junqueras), antagònic i enfrontat a unes elits corruptes, lladres i mafioses. Només cal recordar aquí les reiterades Resolucions del Parlament en contra d’una monarquia corrupta i lladre, o en contra d’un Estat com l’espanyol, que no fa altra cosa que “robar” allò que els catalans ens guanyem a diari amb el nostre sacrifici i treball. Per altra banda, el rebuig del processisme a les elits se centra fonamentalment en les elits espanyoles, mentre que pel que fa a les catalanes, o bé no es toquen, perquè suposadament estan a favor del procés, o pel contrari, si no es mostren partidàries o no hi estan a favor, se les neutralitza perquè no s’hi posicionin en contra.

Alguns analistes sostenen que sota aquesta flamarada independentista que porta prop de vuit anys sacsejant fortament Catalunya, s’hi amaguen unes classes mitjanes i una aristocràcìa obrera molt empobrides darrera de la crisi financera del 2008, a més de força radicalitzades contra els de “dalt”, i especialment frustrades pel fet de veure’s obligades a abandonar molts dels privilegis i avantatges derivats del nivell de vida assolit en els temps previs a la crisi, motivada en essència per l’abandonament de les idees liberals i la seva substitució i defensa per un nou model neoliberal, basat en un discurs hegemònic que des de l’arrogància economicista, defensava la llibertat total en matèria econòmica, un nou laissez faire, fonamentat en la desregulació i l’absència de controls per part dels Estats, un model generador de grans desigualtats, desencadenant a més d’una nova precarització laboral de la qual encara no ens n’hem refet i que la pandèmia no ha fet més que agreujar, amb la pràctica desaparició de les expectatives de progrés personal i social,

Encara hi podríem afegir la qüestió relativa a la privatització dels serveis públics, sense oblidar que va ser Artur Mas, a l’inici del seu gir independentista, qui es va alinear immediatament amb els corrents neoliberals europeus que van inspirar les polítiques d’austeritat de la UE (l’austericidi), per fer front a la crisi financera del 2008 (“el rei de les retallades”, li deia el professor Gonzalo Bernardos), amb les conseqüències prou conegudes d’un creixement exponencial de les desigualtats i la pobresa, i que ara s’han fet encara més visibles en plena pandèmia. I molt especialment, les conseqüències funestes que va tenir el desmantellament de la  sanitat pública a Catalunya, la qual cosa, juntament amb els terribles efectes derivats de l’actual crisi sanitària, ha donat lloc a que les persones sense cobertura privada hagin d’estar mesos o anys per rebre l'atenció mèdica més bàsica, com poden ser les simples visites d’un especialista o les proves mèdiques més rutinàries.

Doncs bé, com podem veure, amb un discurs simplista però directe, adreçat a excitar els sentiments més nobles de la “bona gent del poble”, l’independentisme ha sabut vestir un relat capaç de mobilitzar prop de dos milions de persones, no només posant quasi bé totes les institucions d’autogovern al servei de la “causa”, sinó també mitjançant el qüestionament dels elements de la democràcia representativa i les regles bàsiques del joc democràtic, que en el més pur estil “trumpista”, les ha substituït per un discurs fàcil que ofereix solucions màgiques a problemes mol complexes, en contra dels postulats bàsics de la pràctica democràtica, basats en el raonament, la negociació i el compromís. 

En aquest sentit, en el nostre cas, encara no està clar com pot evolucionar aquest populisme instal·lat entre nosaltres, afavorit en últim terme per uns mitjans de comunicació públics com Catalunya Ràdio o TV3, tendents a la creació i manteniment de nous lideratges favorables al procés, però per sobre de tot, per la transformació del paper jugat inicialment per la premsa escrita, conformadora en el seu dia de l'opinió pública, i avui substituïda per les noves xarxes socials, generadores de missatges simples i plens d’emotivitat, la qual cosa en pot portar, bé cap a un nou model de democràcia alternativa al de les velles democràcies liberals, bé pel contrari, ens pot acabar portant al caos, al regne de l’antipolítica. 

Jaume Tutusaus. Advocat. Units per Avançar

 

Publicitat
Publicitat

1 Comentaris

Publicitat
#1 Andreu, Mataro, 12/11/2020 - 09:55

L'exemple més nefast de populisme del segle XXI es el de Venezuela. La destrucció sistemàtica d'un país imperfectament demócrata per convertir-lo en una cleptocràcia dirigida desde fora de les seves fronteres.