Dissabte passat vaig fer un tuit premonitori adreçat a Quim Nadal: "Em caus molt bé i ho saps. Però si jo hagués estat Pere Navarro t'hagués cessat l'endemà". Poso la mà al foc que no he tingut res a veure en la seva defenestració dos dies després.
Ni tan sols havia sentit campanes, però sempre he pensat que -més enllà de la meva opinió personal sobre l'exconseller- no dóna imatge de renovació algú que ha estat conseller set anys amb el tripartit. I, per cert, la mateixa regla de tres potser podríem aplicar-la a Esquerra.
La renovació era, doncs, necessària. Una altra cosa és el perfil dels substituts perquè, en aquest cas, sóc més escèptic: Xavier Sabaté va ser fugaçment conseller de Governació amb Pasqual Maragall, quan van fer fora ERC. Després, com a premi de consolació, el van nomenar delegat del Govern a Tarragona i, a les darreres eleccions, cap de llista per aquesta circumscripció.
Pel que fa a Jaume Collboni no puc dir res ni a favor ni en contra llevat que va ser el director de campanya de Montilla, cosa que no convida pas a l'optimisme. Però tothom, també els polítics, mereix una segona oportunitat.
Fins i tot en aquest cas, Navarro té el dret de posar persones de la seva confiança. Sempre, clar, que no s'equivoqui perquè el PSC no pot perdre més temps. Els països, per funcionar, necessiten partits sòlids al Govern i a l'oposició. El que és estrany és que no ho hagi fet abans.
I els socialistes catalans no passen precisament pel seu millor moment. Encara és d'hora per saber si el PSC acabarà com el PASOK, però de moment el PP és només a deu escons al Parlament i li ha arrabassat ciutats emblemàtiques de l'àrea metropolitana com Badalona -la tercera ciutat de Catalunya- o Castelldefels.
El que ha de fer el PSC, doncs, és posar-se les piles. I, sobretot, defensar les seves conviccions sense complexos encara que no hagi estat mai sobiranista. Al capdavall, en la nostra societat, els partits tendeixen massa a l'eufemisme, al cotó fluix, al titular fàcil.
El camí, per descomptat, no serà fàcil perquè sectors de CiU ja parlen d'eleccions a la primavera del 2013 i ara encara els queda el calvari de les primàries. Els partits amb lideratges forts no cal que facin primàries. Només cal recordar Jordi Pujol. I les va guanyar totes.
N'hi ha que consideren que, això del Pere Navarro, ha estat una "purga". Però si ho hagués fet Artur Mas segur que haguessin parlat parlat de "renovació". Personalment, mai no he confiat gaire en el sector catalanista del PSC. Entre d'altres raons perquè, quan jo encara era un adolescent, el seu líder més carismàtic, Raimon Obiols ja feia política. I encara dura.
Els canvis al PSC arriben, a més, en el moment de més debilitat de CiU: un govern nacionalista que el primer que fa després de les vacances és demanar un rescat a Espanya i amb la incertesa de què passarà amb el pacte fiscal. Amb majoria absoluta del PP a Madrid i en un context de crisi econòmica, jo sóc dels pessimistes. De moment, el PSC no és mort, és ben viu.
