El RUI (Referèndum Unilateral d’Independència) s’ha convertit en la cantarella de l’estiu. Com les cançons del Georgie Dann, que també arriben amb la calor. Supso que és l’esquer de l’ANC per intentar mobilitzar el personal de cara a la propera Diada. Però com volen mobilitzar la gent si diumenge passat fan un referèndum sobre el referèndum i no mobilitzen ni els seus: van votar un 25% dels socis. La gent comença a estar una mica saturada del procés.
De fet, com que es deuen veure a venir la patacada, l’ANC ja va anunciar en l’assemblea que van celebrar a Manresa que enguanyan descentralitzarien les mobilitzacions, que és una manera subtil d’evitar la punxada. I ara han decidit que l'acte central serà el Passeig de Sant Joan entre l’Arc del Triomf i la Diagonal. Amb franquesa, no és la Meridiana ni la V.
L’altra opció és que el debat sobre el RUI només serveixi per allargar el procés com un xiclet a mesura que s’escurcen els terminis i ens entri el cangueli perquè ara ja no són divuit mesos, són dotze. En teoria, l’agost de l’any vinent serem independents. Al capdavall, això del RUI no surt enlloc en el full de ruta -que il·lustra aquest article- pactat per Junts pel Sí: Govern de concentració, estructures d’Estat, declaració d’independència, eleccions constituents, Constitució catalana i referèndum per aprovar la Constitució no per decidir si som independents o no.
Encara que, ben mirat, Convergència i Esquerra tampoc es posen d’acord en els passos finals. Puigdemont ja ha dit que no passa res si no es compleix el calendari el peu de la lletra. I Francesc Homs afirmava l'altre dia que el RUI ja l’havíem fet el 9N. Per una vegada tenia raó. En fi, si les eleccions del 27-S eren plebiscitàries perquè cal ara un referèndum? Ens passem el dia marejant la perdiu.
Però ja saben què en penso de tot plegat: no es pot declarar la independència amb només 72 diputats de 135. Matemàticament sí perquè tens majoria absoluta, però si per a la reforma de l’Esatut o per elegir el Síndic de Gregues calen 90 és absurd plantejar-s'ho amb menys. En el cas que hi arribem no ens reconeixerà ni déu.
A més, un referèndum per a què? Per perdre'l?. El 9-N vam votar tots els que estàvem a favor de la independència i vam ser 1,8 -quasi 1,9- d’un cens de 5,3 milions. D’acord, no era un referèndum oficial, hi havia pocs col·legis oberts i l’amenaça de l’Estat. Però vam poder votar durant quinze dies, menors de 16 anys també i fins i tot estrangers. Una cosa compensa l’altra.
De fet, la independència no arriba al 50% ni als baròmetres del CEO per molt que TV3 s’hi esforci: ara els partidaris d’”un Estat independent” hem arribat al 47,7%: un 5,3% més que els qui estan en contra (42,4%). Però ni tan sols així s’arriba a la meitat de l’electorat. I en un altra pregunta de la mateixa enquesta es queda en el 41,6%, lluny del 48,5% de novembre del 2013, que va ser el rècord. Almenys s’ha recuperat respecte al 38,5% de l'onada del passat mes de març, però no n’hi ha prou.
El Cercle d’Economia, en efecte, ja va dir el passat mes de gener en un dels seus documents d’opinió que per a un referèndum -i per descomptat per a la independència- cal una reivindicacio “reiterada i significativa”. Fins que no ens ho fiquem al cap no ens en sortirem. Tot el que siguin conclusions, ponències i comissions d’estudi és intentar fer bullir l'olla. Algú hauria de dir la veritat: som aproximadament dos milions de gent a favor de la independència en aquest país. Som molta gent, però no som encara prou gent.
Només cal recordar que a les eleccions del 1980 Nacionalistes d’Esquerra -llavors l’única opció clarament indepe- no van ni entrar: es van quedar fora del Paralment amb 44.000 vots. Dos històrics com Jordi Carbonell i Josep-Lluís Carod-Rovira segur que se'n recorden. Els va guanyar per 20.000 vots Solidaritat Catalana de Juan Echevarría -en va treure 64.000- encara que tampoc van entrar. I això que, al míting final, havien omplert el Palau Blaugrana amb Lluís Llach com a cantant estrella. Les males llengües diuen que mols van anar a veure Llach, però després a les eleccions van votar Pujol.
Dimecres vaig assistir a una roda de premsa de la secretaria general d'ERC, Marta Rovira, al Parlament. Quatre anys després d'iniciat el procés va tornar a dir allò que "cal treballar per una majoria social molt més àmplia". Una mica més i m'agafa un patatus.
