Quin greu error, president, no anar aquest dimarts a Madrid. Sense desmerèixer Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, que segurament ho faran molt bé. Però el seu lloc és al Congrés dels Diputats. Al capdavall, avui només hi ha la reunió del Consell Executiu i una compareixença informativa a les vuit del vespre per valorar precisament el debat.
Sí, ja sé que Ibarretxe hi va anar el 2005 i es va endur totes les garrotades. I que vostè no vol acabar com l'exlehendakari. Però ha perdut una ocasió immillorable per explicar per què els catalans volen marxar, en pla Joan Maragall i la seva famosa Oda a Espanya:
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Ja sé també que, a Madrid, no s'hi va a guanyar. Però de vegades un discurs ben travat -i vostè en sap fer- és un cop d'efecte, una victòria simbòlica, una injecció de moral. Recordi Manuela de Madre -ara desapareguda de la primera línia política, em temo que per raons de salut- aquell 2 d'octubre del 2005 que ens va posar els pèls de punta a tots:
"La España franquista y de la miseria me echó de mi tierra natal, de Huelva. Como yo misma, miles, centenares de miles de familias emigraron contra su voluntad, en búsqueda del futuro y de las oportunidades negadas en Andalucía y en otros lugares. Y, finalmente, las encontramos en Cataluña".
Jo, president, no sé qui l'assessora. De vegades sembla fins i tot que s'hagi quedat sense equip. Però avui -per no cremar-se- ha preferit enviar la fiel infanteria en comptes de posar-se vostè al capdavant d'un poble.
Vostè que és un afrancesat: sap per què Napoleó guanyava batalles, de vegades contra dos enemics alhora? Per l'audàcia, la rapidesa de moviments i sovint perquè estava en primera línia. I jo, com Clausewitz, penso que la política és com la guerra, però sense sang.
Fins i tot, des d'un punt de vista de política interior, àdhuc de partit, aquest dimarts perdrà una oportunitat d'or per presentar-se com un líder. Amb eleccions tard o d'hora a la vista -i amb una CiU a la baixa segons tots els sondejos- jo m'ho hagués jugat tot a una carta. No hi havia res a perdre, molt a guanyar.
Avui, president, li ha faltat coratge. Com a Oriol Junqueras, per cert. Llàstima perquè demà tots haguéssim estat orgullosos de vostè. Fins i tot molts dels que no el van votar.
