El procés no hagués arribat fins a on ha arribat sense el silenci de la premsa. Ens ho hem empassat gairebé tot. Encara que uns més que altres. Els que també han callat o han preferit mirar cap a una altra banda han estat els intel·lectuals. En el cas que Catalunya -llevat comptadíssimes excepcions- encara tingui intel·lectuals. Sovint perquè depenen d’un sou públic o de les tertúlies de TV3 per arrodonir el sou.
Però ha arribat un moment en el que, tard o d’hora, algú haurà de dir la veritat: no es pot fer la independència amb només el 48% dels vots. Matemàticament sí perquè tens majoria al Parlament, però hi ha més de la meitat del país que no segueix o està decididament en contra. Amb aquestes condicions, si arribes fins al final no et reconeixerà ningú.
Com més trigui el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a reconèixer-ho, pitjor. Mas va tenir l’última oportunitat la nit del 27-S quan hagués pogut dir que s’havia intentat, però que caldria esperar. Però, en plena eufòria electoral, va preferir l'"hem guanyat, hemos ganado, we have won, nous avons gagné!". Molt més adient per intentar fer història.
De fet, Junts pel Sí -amb la complicitat Esquerra- ha començat a modular el missatge: ha passat subtilment del "Parlament declara la independència als 18 mesos” que estava escrit al programa electoral de la coalició a estar “en condicions de ser un Estat independent”, que no és exactament el mateix. Però si un és partidari del suïcidi ha de decidir-ho abans de tirar-se pel penya-segat, no quan està en caiguda lliure. Llavors no hi ha marxa enrere.
Per això, el que havien de preguntar els tertulians del Món a Rac1 que aquest dijous han tingut Carles Puigdemont a l’abast és: “president, quan dirà la veritat?, quan dirà que no es pot fer la independència amb menys del 50% dels vots?”.
Potser el que més s’hi ha acostat ha estat Jordi Basté, que abans d’acabar l’entrevista, li ha recordat que resultarà "molt difícil" fer-ho. Després Jaume Barberà -per mi que s’ha moderat amb el temps- que ha preguntat si tot plegat “només es pot solucionar trencant”. Fins i tot el mateix Vicent Sanchis ha afirmat que “arribarem al final del setze mesos i mig i estarem igual”.
Mentre que Gonzalo Bernardos, en plena polèmica pels Maristes, ha tirat pels concerts educatius i Gemma Galdón pels pesumptes compromisos incomplets. Basté criticava un dia que CDC i ERC es reparteixin els càrrecs de comunicació, però té dividida la tertúlia per quotes de partit. Encara sort que ha demanat “preguntes breus” malgrat que alguns dels tertulians o tertulianes no li han fet gaire cas.
A hores d’ara el Govern ha de posar en marxa, en teoria, tres lleis per tirar endavant la transició nacional: la de transitorietat jurídica, la de la hisenda catalana i la de la Seguretat Social. Dic en teoria perquè no se sap ben bé com es farà després que els lletrats del Parlament -que són funcionaris- hagin desaconsellat la ponència conjunta. La tasca absorbirà, en tot cas, una immensa quantitat d’energia legislativa.
El propi Basté ha fet una altra pregunta que ha quedat sense resposta: "Com s'ho farà perquè els catalans paguin a la hisenda catalana?”. Encara recordo que onze municipis van decidir el 2013 pagar els seus impostos a la hisenda catalana. El que va fer el llavors director, Lluís Franco, després de la foto corresponent dels alcaldes, va ser enviar els calés a la Delegación de Hacienda en Barcelona. Aquest és el quid de la qüestió, el rovell de l'ou: qui s'arriscarà a una multa?.
