Jo, el que no entenc, és que una persona a la que no voten ni els seus pugui arribar anys després a presidenta del Parlament. Perquè, en efecte, Carme Forcadell va perdre les primàries per encapçalar la llista d’ERC per Sabadell a les eleccions municipals del 2008. Les va guanyar Magí Rovira, que ja havia estat alcalde de Sant Llorenç Savall en dues ocasions (1991-1999 i 2003-2005).
Crec que Forcadell -identificada amb l’aleshores sector Carod- va culpar sempre de la derrota al sector Puigcercós i especialment a Xavier Vendrell. Però un dia vaig preguntar a un dels assistents a aquella assemblea i em va assegurar que simplement havien votat el que consideraven millor candidat. “Buscàvem un perfil més social que nacional”, em va explicar.
Potser a Forcadell també la va perjudicar haver estat regidora de Salut amb el socialista Manuel Bustos encara que només fos per uns mesos. Cosa que, curiosament, ara no destaca gaire al seu currículum. En el lliurat pels serveis de premsa del Parlament després de la seva elecció només explica que “ha estat regidora de l’ajuntament de Sabadell per Esquerra Republicana de Catalunya”. Però ni tan sols explica si del govern o de l’oposició, en quines dates i amb quin alcalde.
En fi, val a dir que si era carotista el llavors vicrepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, tampoc la va nomenar Secretària de Política Lingüística malgrat que era la seva especialitat. Al capdavall, havia estat presidenta del Consell del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell durant cinc anys (2000-2005).
Carod va preferir, en canvi, primer l'expresident de l'Obra Cultural Balear Antoni Mir (2003-2004). Després l'escriptor i professor Miquel Pueyo, que ho va ser amb Maragall de president (2005-2006) i amb Montilla (2006-2007). I, finalment, l’exeurodiputat eivissenc Bernat Joan (2007-2011). Mentre que quan ERC va trencar el govern Maragall ho va ser el socialista Sixte Moral.
Potser el fet que, a ERC, li barressin el pas de la política va fer que canalitzés tota la seva energia envers la mal anomenada societat civil. Al capdavall, el seu pas per l’executiva nacional del partit també havia estat relativament fugaç: del 2001 al 2004. Jo em sap greu dir-ho, no he trobat ningú a Esquerra que em parli bé de Carme Forcadell. Almenys fins ara.
"Era un nervi”, recorden les fonts consultades. I, certament, ha passat per gairebé totes les entitats de la malanomenada societat civil: la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural, la Comissió per la Dignitat, la Coordinadora de les consultes o la plataforma pel Dret de Decidir.
Encara recordo un acte al Col·legi de Periodistes amb Joel Joan -el 3 de setembre del 2008- a favor d’un estat propi quan encara no tenia tanta projecció pública: a la foto que il·lustra aquest article surt, a segona fila, en un racó de la foto.
I un altre el passat 18 d’abril a Martorell amb nigerians i senegalesos a favor de la independència. Presentat, per cert, per un periodista de TV3. Al matí havia estat a Barcelona, després havia anat a dinar a Lleida, a mitja tarda estava a Martorell i encara havia de tornar a Barcelona. Una persona amb una agenda tan atapeïda necessàriament ha de tenir aspiracions polítiques.
En alguns casos, tanmateix, el seu pas per la societat civil no ha estat exent de polèmica perquè a la Plataforma pel Dret a Decidir va encapaçalar el sector crític. Un republicà il·lustre, Alfred Bosch al seu llibre “I ara què (2011) -que consti que vaig anar fins i tot a la presentació- aporta algunes pistes encara que no dóna noms: “La Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) va néixer en una família problemàtica” però “un cop va esclatar l’èxit, les coses es van tòrcer” (Pàg 73).
Mentre que Alfons López Tena també es va despatxar un dia, en un article en aquest cas a l’Avui, sobre les “plataformes tòxiques” que al seu parer volien dinamitar les consultes i es barallaven “per un pastís que no existeix”. Però no vull ser malpensat: segur que no ho deia per Carme Forcadell.
A mi el que més m’ha cridat l’atenció és que, mentre era presidenta de l’Assemblea, fos tan discreta amb la seva militància per Esquerra i, quan la proposen per ser presidenta del Parlament -barrant el pas a altres candidates com Marta Rovira o Anna Simó- el primer que fa és anar al consell nacional del partit. Després parlen de la independència de la societat civil.
En fi, algú hauria de fer un dia un homenatge a la Plataforma pel Dret a Decidir perquè va ser la primer entitat que va demostrar capacitat de mobilització al carrer. Com la manifestació contra Renfe de l’1 de desembre del 2007. Jo, a la V, em vaig trobar Mònica Sabata a la Plaça de les Glòries i almenys vaig fer una piulada en reconeixement al seu paper. Suposo que se'n recordarà. Ves a saber, si no li haguessin posat tantes traves potser ara ella seria la presidenta del Parlament i no pas Carme Forcadell. Segurament haguéssim sortit guanyant i tot.
Però, amb aquest currículum, no hi ha dubte que Carme Forcadell s'ha guanyat el sou a pols. Al cap i a la fi, el segon càrrec institucional del país té una retribució bruta anual de només 121.679 euros i 48 cèntims. Vistos els resultats no m'estranya que digués allò de "president, posi les urnes". No és que l'hagin escollida presidenta del Parlament, és que li ha tocat la loteria.
