L’altre dia va sortir Josep Rull amb una rialla d’orella a orella i va anunciar solemnement que Unió no aniria amb Convergència a les properes eleccions del 27 de setembre. Semblava com si fes la primera comunió. Com si estrenes sabates noves. El moment estel.lar de tota una carrera política.
L’ara número dos de CDC va deixar clar que això de CiU “s’ha acabat” i que ha estat “un instrument útil” de l’etapa autonòmica. Però que, a les portes del famós nou país, s’ha entrat en “una nova etapa”. Espero pel seu bé que l’encerti perquè posar-se a fer d’advocat arran dels 50 sense haver trepitjat mai un jutjat deu ser molt dur. I si no que li pregunti a algun obiolista que li va passar el mateix quan el PSC va fer escabetxada després del congrés de Sitges.
La veritat és que la cosa ve de lluny. A mi em va quedar gravada la roda de premsa que va fer Oriol Pujol, llavors secretari general de Convergència, el 4 de desembre del 2012 després que Artur Mas perdés dotze diputats aquell fatídic 25 de novembre.
L’Oriol va culpar successivament a les “calúmnies” d’El Mundo -després es va veure que no tot eren calúmnies, sobretot pel que feia al seu pare-, el vot de la por del PP, i a … Duran. Al fins ara número dos de la federació sempre se l’ha vist, almenys pels sectors més joves de CDC, com una pedra a la sabata, una crossa, una feixuga càrrega.
En el fons, la ruptura ha estat la culminació d’un procés de menysteniment a Unió. De fet, ha estat com un ultimàtum. Ja ho va dir Ramon Espadaler dimecres passat: “ens han donat tres dies per decidir, ho hem fet en dos”. Ni tan sols s’ha reunit el consell nacional de la federació o, almenys, el comitè executiu.
Una mica més i ho fan per fax. Mas tampoc ha donat la cara -llevat a la sessió de control- i ha delegat en Rull, el mateix que apadrinava un candidat a Terrassa que ha passat de nou a tres regidors. No hi ha hagut foto del divorci. Separació amistosa. Les ruptures sempre acaben a sang i fetge.
Certament, la representació electoral d’Unió és una incògnita i el temps, si no espavilen, corre en contra seva. Unió està en estat de xoc i el que han de fer és reaccionar. En aquests temps no se sap mai perquè el seny, la moderació, fins i tot el tocar de peus a terra està mal vist. Però, aparentment, ha de ser fàcil intentar omplir el forat que deixa Convergència en l'electorat.
Perquè el problema, per a CDC, no és que Unió sumi vots, sinó que la seva marxa en resta. Fins i tot encara que treiés zero diputats. En un article anterior -perdonin l'autobombo- ja vaig explicar el cas d’EUiA que, a les eleccions de 1992, es presentava per separat d’ICV. No van treure representació parlamentària, però van restar a Pasqual Maragall 44.000 vots decisius que, probablement, li van costar la presidència. Al capdavall, en aquelles eleccions, Pujol va guanyar per un escó. Com hagués canviat la història de Catalunya si hagués arribat a president el 1999 en comptes del 2003. Potser ara no estaríem on estem.
Divendres el diputat d’ICV Jaume Bosch, que va ser testimoni de la crisi del PSUC a començaments dels 80, també em recordava que a les eleccions del 1984 van passar de 25 diputats a sis després de l’escissió dels prosoviètics. De segona força política a quarta. A banda de l’espectacle, els Partit Comunista de Catalunya (PCC) se’n va endur quasi 69.000 vots, un 2,39% dels, però tampoc va aconseguir cap diputat.
Mas ha entrat en una estratègia suïcida. Ell i la seva colla pensent que desempallegant-se d’Unió ho tenen més fàcil. En el fons estan acomplexats per trenta anys de peix al cove. Ja ho va dir Rull dijous passat per justificar la ruptura: “El compromís amb la llibertat d’aquest poble és molt seriós”.
Però Pujol va assolir 72 diputats el 1984, 69 el 1988 i 70 el 1992 -rècord de tres majories absolutes consecutives- jugant a la puta i a la ramoneta. L’expresident atreia tant als sobiranistes convençuts com als catalanistes moderats. Alguns fins i tot li votaven PP a les generals. Ara això de la puta i la ramoneta està tan mal vist que fins i tot els de ‘Polònia’ s’hi acarnissen.
Sí, ja sé que les majories absolutes -sortosament- no tornaran i que ara les eleccions es guanyen -exiguament- des dels extrems. Al capdavall, Ada Colau té onze regidors de 41. Quan PSC i ERC deixin de riure-li les gràcies a veure com governa Barcelona. De moment encara li falten mitja dotzena de comissionats una setmana després d’haver pres possessió.
Però Mas vol competir amb Esquerra. Al darrer consell nacional del partit, el passat 30 de maig a Bellaterra, va apel·lar directament al “vot útil sobiranista”. I la penya aplaudint!.
Quants diputats es disputen CiU i ERC? Cinc? Deu? Si són deu, que ho dubto, set són per a Esquerra i tres, amb sort, per a Convergència perquè entre la còpia i l’original la gent sempre tria l’original. A més, Oriol Junqueras tampoc és ximple i ja ha dit que ells també faran una llista de país. Artur, ja no cola.
Saben quin és el problema de debò?. L’altre dia, el de la crisi, Mas va sortir del seu despatx al Parlament acompanyat de la gent que mana ara a Convergència: Josep Rull, Jordi Turull, Lluís Corominas. La foto que il·lustra aquest article.
Jo vaig pensar que l’actual direcció de CDC no resistia la comparació amb la dels anys 80 quan, al nucli dur, hi havia Jordi Pujol, però també Miquel Roca, Ramon Trias Fargas, Macià Alavedra, Josep Maria Cullell.
És veritat que alguns -com Alavedra o Cullell- van acabar malament, Trias Fargas va morir dels disgustos i Roca va acabar deixant la política perquè Pujol era un tap. Però tots li podien parlar de tu a tu. Eren de la seva mateixa generació. Política i cronològica.
En canvi, Mas -com va fer Pujol amb Miquel Roca-, s’ha saltat una generació. Qui de l’actual direcció de Convergència -al capdavall els ha posat ell: Rull no ha estat ni votat com a coordinador general- gosaria preguntar-li cara a cara, mirant-li als ulls: Artur, vols dir que anem bé?.
Jo, que sóc un mindundi, ho he fet. Encara que fos al lavabo del Parlament. Sembla mentida que ningú més, a Convergència, s’hagi atrevit. Ja s’ho trobaran. La crisi de CiU és només l’avantsala de la crisi de Convergència. No en quedarà res. Amb una mica de sort Santi Vila o Germà Gordo. Algú que haurà de passar l'escombra i recollir els bocins.
El problema és que els països, per avançar, necessiten partits sòlids al Govern i a l’oposició. I que el Parlament, després del 27-S, serà un festival com el Sónar. En política tot és susceptible d’empitjorar. Tant de bo m’equivoqui.
