Ara que Catalunya fa quatre anys que ha prohibit el toreig, Jordi Pujol Ferrusola va fer aquest dilluns una exhibició. Si en comptes d’una comissió d’investigació hagués estat una plaça de braus hagués sortit a coll-i-bè. I que consti que costa imaginar-se el fill gran de l'expresident Pujol vestit de luces. Amb altres paraules: se’ls va rifar gairebé a tots.
A mi em va recordar el dia que el llavors president d’Endesa, Manuel Pizarro, va comparèixer el 2007, en ple mes d’agost, per les apagades a Barcelona. Llavors, com ara, li tenien ganes després de l’opa frustrada de Gas Natural a Endesa, però també va repartir a tort i a dret. Fins i tot alguns amb llarga experiència parlamentària. I, per cert, n’hi havia llavors que ahir repetien.
Amb l’excepció de Marc Vidal (ICV-EUiA) -només va sobrar la pregunta sobre si Marta Ferrusola es considerava “una bona mare cristiana”- i Isabel Vallet (CUP) la resta de membres de la comissió semblava que no havien fet els deures. Ni tan sols s’havien llegit la seva declaració judicial de 143 planes que, com va remarcar, “vostès tenen penjada a la web”.
Previsiblement, van pensar que era un simple tràmit parlamentari atès que es pensaven que no declararien. En política, com en futbol, no es pot menystenir al rival. Com aquella vegada que el Numància va véncer al Barça al Camp Nou. No sé si en partit de Lliga o de Copa.
Val a dir que tampoc és culpa seva del tot. Ara tothom fuig de Jordi Pujol com de la pesta. El dia que trobi l'expresident pel carrer li dono la mà. Ahir, a la comissió d’investigació, no hi havia cap primera espasa dit amb tot el respecte pels respectius portaveus parlamentaris. Fins i tot va haver-hi desbandada als escons de CiU: només hi havia, per donar la cara i repartir estopa, Meritxell Borràs i Roger Muntañola.
De la responsabilitat tampoc n’està exent el propi president de la comissió, David Fernández, encara que l’endemà critiqués els col·legues en declaracions als mitjans de comunicació. El primer que es va saltar el reglament de la pròpia comissió, amb el vist-i-plau de la presidència, va ser el portaveu d’ERC, Oriol Amorós, encara que això tampoc va servir per posar Jordi Pujol Ferrusola contra les cortes. Més aviat al contrari.
Però no es pot fer una comissió d’investigació a partir de retalls de diaris. El també diputat d’Esquerra Pere Bosch, que va ser un dels diputats estrella de la comissió sobre el cas Palau, va demostrar llavors que algunes de les facutres pagades pel Palau corresponien exacament amb factures de CiU. És a dir, que Ferrovial hauria fet de pont. Per què? Perquè es va passar hores remenant papers. Sovint fins a la dues de la matinada.
La imatge del Parlament, doncs, ha quedat tocada. De fet, cap comissió d’investigació ha servit mai per res llevat de la del Carmel que va arribar a conclusions tècniques que s’apliquen des de llavors. Com quan el Parlament, després dels incendis a la Catalunya central del 1994, va felicitar el Govern. Encara que allò no va ser una comissió d’investigació, sinó un debat monogràfic.
La veritat és que Jordi Pujol Ferrusola va fer ahir el millor que podia fer després de mesos d’estar a l’ull de l’huracà: donar la cara. Va aplicar al peu de la lletra -anava carregat de papers- aquella màxima segons la qual la millor defensa és un bon atac. Els va agafar desprevinguts. Amb la defensa baixa.
Va haver-hi alguns moments memorables com quan va llegir el titular d’una notícia d’El País: “Acciona fitxa l’exdiputada Laia Bonet per millorar la imatge de l’ATLL”. “Perquè l’agafaran -es va preguntar-? Perquè té entrada a l’Administració, per això l’agafa Acciona. No perquè sigui una gran tècnica de l’aigua”.
També quan va deixar clar que “no he cobrat mai comissions de ningú que hagi treballat amb l’Administració pública” i que “el 90 per cent de la meva activitat empresarial es a fora”. Si als anys 80 i 90 -l’època de les majories absolutes del seu pare-, hagués muntat una consultora “d’advocats i economistes” amb el nom Pujol Ferrusola, Associats s’hagués forrat. Hi hauria hagut cua a Ganduxer 15 per picar a la porta.
M’estalvio d’altres com quan va desgranar fil per randa les seves empreses o la col·lecció de cotxes esportius. Tots, per cert, de segona mà. I, sobretot, quan va dir que “el senyor Mas. El senyor Mas és amic meu. El senyor Mas és molt amic meu”. “Sé que el dia que jo el necessiti es posarà al telèfon. O em contestarà amb una carta. O m’atendrà”. Més que una declaració d’amistat semblava una càrrega de profunditat.
Però el moment més estelar va ser quan va lliurar el famós CD: “Li dono un CD que és la gravació íntegra de La Camarga, eh?. Fins i tot va fer suggeriments: “I si en algun moment determinat les persones que han d’estar assegudes on jo estic ara s’hi asseuen, jo crec que els pot servir molt per preguntar”. A la bancada del PP, m’hi vaig fixar, Santi Rodríguez i Sergio Santamaría van començar a xiuxiuejar.
Tinc la sensació que Jordi Pujol Ferrusola va sortir ahir del Parlament més innocent del que ens pensàvem. Per descomptat, no va explicar els orígens de la fortuna familiar i va negar també el famós 3%: “No he cobrat mai comissions de ningú que hagi treballat amb l’Administració pública”. Però allò no era el jutjat i té tot el dret a no autoinculpar-se. Suposo que la justícia el posarà al seu lloc perquè, si no, tots plegats ens haurem de menjar molta merda.
Xavier Rius és director d'e-notícies
