Publicitat
La Punteta · 23 de Juny de 2015. 20:00h.

JOAN CURBET I SOLER

Joan Curbet

El trencament de l'ou

Tots els aficionats a la literatura i als contes cruels recordaran la conversa d´Alícia, la inquisitiva nena  creada (o millor dit, recordada i enyorada) per l´escriptor i matemàtic Lewis Carroll, amb el personatge de Humpty Dumpty, un ou gegantí  amb rostre humà que,  assegut sobre un mur, mira de mantener un  equilibri precari per tal de no estimbar-se i trencar-se en mil bocins, mentre reflexiona sobre els múltiples usos del llenguatge. Alícia es pregunta si ell pot eixamplar o reduïr a voluntat el significat de les paraules i termes, sovint extravagants, que empra; ell li aclareix molt taxativament que cada paraula que fa servir vol dir “allò que jo vull que signifiqui, ni més ni menys” (Lewis Carroll, “A Través del Mirall”, 1871).

Vivim en un entorn de metàfores sobredimensionades: la “desconnexió”, el “començament de tot”, el “viatge a Ítaca”, etc. Totes elles són metàfores performatives més que descriptives: busquen modificar la realitat, no pas descriure-la. Els que les fan servir, a més, solen creure que podran controlar-ne del tot el sentit i la direcció. La imatge del “divorci” que s´ha fet servir tan repetidament aquests dies, és un bon exemple d´una certa voluntat de forçar el sentit dels termes.

Isona Passola va dedicar a aquest concepte un dels fragments al.legòrics de l´instructiu documental “L’endemà”, tot visualitzant la separació de dues nacions com si es tractés dels membres d´una parella postmoderna. El problema és que la  separació de dues persones no té gaire a veure amb les relacions que puguin tenir les identitats nacionals o culturals, identitats que en el cas de Catalunya estan superposades a molts nivells diferents i en direccions diverses.

Tampoc la separació de Convergència i Unió no es pot entendre com un simple divorci, per més que s'hi insisteixi (ja he perdut el compte dels articles que han enfocat el tema a partir d'aquesta imatge). El que s'ha perdut amb la fi de CiU és una certa manera de fer política i una certa manera d´agregar perspectives dins del catalanisme; també, no ens n´oblidem, una manera d´exercir influència a la capital de l'Estat, entitat que de moment continua existint, i amb la qual hem de conviure.

A vegades dóna la impressió que el president Mas i els seus afins immediats hagin comprat i hagin volgut capitalitzar unes metàfores, uns jocs de llenguatge, pensant-se que en podran esdevenir amos i controlar-ne els significats. Han comprat i han volgut capitalitzar la cantarella, infinites vegades repetida per sectors afins a ERC, que Unió i el seu president Duran i Lleida eren un “llast”, que posaven “pals a les rodes”, que eren una “rèmora”, amb infinites variants metafòriques del mateix tenor. Les metàfores en política són potser inevitables, però ténen una dificultat: creen pensament, i hom acaba confonent el significant amb el significat. També l´anomenat “sector crític” d´Unió (em pregunto qui és el crític, i qui l´ortodox) ha volgut assumir tota aquesta retòrica: han volgut visualitzar que ells no formarien part de tot aquest incòmode pes, just a temps de prendre posicions de cares a les eleccions.        

Tots aquells que desitjaven un “divorci” entre Convergència i Unió, ja el tenen (molts d´ells són persones que, per cert, ni votaven a Convergència ni votaran a Unió). Hem passat del pla metafòric al pla real: el llenguatge ha acabat prefigurant el que s´ha esdevingut. No es tractava de cap relació idíl.lica, és clar. Era tan complicada, tan dura i tan esgotadora com qualsevol altra federació política. Però tenia avantatges mes enllà d´ella mateixa: visualitzava uns matisos als procés sobiranista, atreia poders de la classe empresarial catalana, permetia mantener vincles efectius, i no només declaratius, amb Madrid.

Als amics de les metàfores matrimonials i homèriques tot això els sembla ara secundari, propi d´una época ja superada.  Però pot ser molt bé que els valors de moderació i de difícil equilibri que representava la federació es trobin a faltar, i de manera dolorosa, d´aquí a molt pocs mesos. Un cert votant moderat, trobant-se menystingut i despreciat repetidament pel pinyol convergent, potser haurà fugit cap a d´altres pastures, haurà donat el vot a Unió (que es presenta en solitari) o, senzillament, s'haurà quedat a casa en l'enèssima jornada històrica a què estem tots cridats. En el cas que això passi, serà tard per a lamentar-se gaire. 

Recordem, per acabar, com es resol l´encontre de l'Alícia de Lewis Carroll amb l'il.lustre ou filòsof. Quan la nena ja se n'ha allunyat, sent de cop un fortíssim terrabastall, i sap que ja no veurà més el seu amic: Humpty Dumpty ha caigut del mur i s´ha desfet en mil fragments que no es podrán tornar a ajuntar. Ara seria potser el moment d´assajar algun altre paralel.lisme amb el que està passant entre nosaltres. Però no ho farem, perquè als millors contes cruels els passa el mateix que a la lluita política: gairebé mai tenen moral.

Publicitat
Publicitat

0 Comentaris

Publicitat