Ho he dit més d'un cop: com que he cobert diverses vegades la Festa de la Rosa del PSC entenc perfectament que el PSC no sigui independentista. Un dia em vaig passar tot un matí buscant sobiranistes i em penso que, d'una trentena, només vaig trobar-ne dos.
Però segurament entre l'independentisme i l'immobilisme haguessin pogut trobar un punt intermedi. El que no entenc és que s'aferrin al federalisme en un país -Espanya, en aquest cas- on l'últim federalista va ser Santiago Carrillo (1915-2012). Almenys Pasqual Maragall proposava el federalisme asimètric perquè el federalisme és només el café para todos dos.
Fins i tot jo que sóc partidari de la disciplina de partit, veig que els diputats crítics no s'han mogut. El que s'ha mogut és el PSC, que el passat mes de març va presentar una proposició que defensava el "diàleg" amb l'Estat i quan el Parlament vol demanar permís a Madrid per celebrar la consulta diu que no.
Encara ressonen les paraules de Pere Navarro aquell 13 de març a l'hemicicle: "Sóc demòcrata i vull que la gent voti". Llavors?. El que fa gràcia és que el PSC insisteixi ara amb el diàleg amb Madrid -amb majoria absoluta del PP (!)- malgrat que quan governaven ells no va passar ni l'Estatut.
Dimarts sentia Maurici Lucena a les habituals rodes de premsa de faristol i vaig pensar que, un home intel·ligent com ell, no podia creure's tot el que deia perquè ni Mariano Rajoy és David Cameron ni Espanya és el Regne Unit. No ens enganyem: el PSC ha rectificat la seva posició inicial al dret a decidir per les pressions del PSOE.
El procés sobiranista ha confirmat, en efecte, que aquella frase atribuïda a Josep Pla: "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". Les esquerres catalanes sempre ens han venut sovint que les esquerres espanyoles eren amigues de Catalunya, però la bel·ligerància d'alguns exministres del PSOE ha estat igual o superior a la dels dirigents del PP. En aquest punt, no hi ha cap diferència entre PP i PSOE.
Tant parlar de les dues ànimes del PSC i, al final, ha triomfat una sobre l'altra. Per això, jo que quan ha calgut els he criticat em vull treure el barret avui per Àngel Ros, Marina Geli, Rocío Martínez-Sampere, Xavier Sabaté i Joan Ignasi Elena. Per sobre de la disciplina de partit hi ha la consciència de cadascú.
