Publicitat
La Punteta · 5 de Juliol de 2012. 08:45h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

El 'xiringuito' del CAC

Com que ningú no li donarà les gràcies ho faré jo: voldria agrair a Salvador Alsius que acceptés presentar-se com a candidat per al CAC malgrat que, tot sigui dit, sigui un parent llunyà de la meva dona. Tant llunyà, en tot cas, que potser fa deu anys que no ens veiem i que mai no m'ha endollat enlloc malgrat els múltiples càrrecs que ha tingut.

Però mereix un reconeixement perquè sabia, de bell antuvi, que proposat per ICV i ERC -Dolors Camats també li ho va agrair des de la tribuna del Parlament- la seva era una batalla perduda. Ja ho va dir el dia del hearing al Parlament: "no voldria pas que em veiessin com un kamikaze".

Vaig arribar a la conclusió que això del hearing -en teoria l'examen que ha d'avaluar la idoneïtat per ocupar un càrrec designat el Parlament- era una comèdia el dia que Rafael Ribó, abans de ser reelegit Síndic de Greuges nou anys més, anava empaitant un diputat de CiU per la sala al crit d'"Antonyitu, vine cap aquí" abans de fondre's en un abraçada perquè ambdós havien coincidit en molts viatges oficials. De la comissió del Síndic, ves per on.

Però Alsius va tenir el detall de donar la cara, fins i tot en terreny contrari atès que tant Daniel Sirera com Roger Loppacher estan més habituats a la pràctica parlamentària. Val a dir que, per currículum, era el candidat ideal: llicenciat en ciències de la informació, en sociologia i doctor en periodisme, exdegà del Col·legi de Periodistes -això més aviat és una taca: ja saben què en penso del Col·legi- i exdegà de la Facultat de Comunicació Audiovisual. A més des ser "el de la tele" -com el ell mateix va dir perquè és un històric de TV3-, ha treballat en tots els sectors: premsa, ràdio i televisió. Fins i tot va elaborar la tesi doctoral sobre codis ètics a les teles de tot el món.

Però no tenia res a fer perquè Roger Loppacher era el candidat de CiU i Daniel Sirera, el del PPC. Loppacher, advocat de professió, va passar de puntetes sobre el seu currículum mentre que Sirera va exhibir, sense embuts, els seus quinze anys de diputat. Em consta que al currículum que ha fet arribar al Parlament l'expresident del PPC hi ha posat també els seus articles a l'e-notícies perquè ja saben que aquest és un diari obert a totes les forces parlamentàries.

Però tots sabem que si Loppacher va al CAC és perquè ha deixat de ser membre de la Corpo i sembla que Alicia Sánchez-Camacho ha perdonat a Sirera que li disputés la presidència del partit al darrer congrés. Ara hem aconseguit tenir un CAC sense cap periodista i una majoria d'exs: una exconsellera (Carme Figueras), tres exdiputats al Parlament (Josep Pont, Esteve Orriols i l'esmentat Dani Sirera), una exdiputada al Congrés (Elisenda Malaret) i un ex-alt càrrec (Roger Loppacher) que va arribar a ser president en funcions de la CCMA.

Potser l'únic que jugava en contra de Salvador Alsius -almenys a ulls del PPC- és que s'ha declarat independentista com li va retreure el diputat popular Santi Rodríguez. I els professionals d'un mitjà públic com TV3 -com qualsevol altre mitjà públic- han de ser molt curosos amb aquestes coses perquè tenen telespectadors de CiU, del PSC, del PPC, d'Iniciativa, d'ERC, de Solidaritat i de Ciutatdans per esmentar totes les forces polítiques representades al Parlament. I, per descomptat, n'hi ha de sobiranistes, però també d'altres que no ho són (1).

Ben mirat -i em dol dir-ho- la condició de periodista no és sovint cap garantia d'independència professional: l'anterior president del CAC, Ramon Font, havia estat Secretari de Comunicació del Goven amb Montilla o sigui que imaginin quina independència. El tripartit, en efecte, parlava molt de neutralitat, però acabava nomenant els seus exsecretaris de comunicació presidents de la Corpo (l'esmentat Albert Sáez o Enric Marín) o del CAC. I ara que Joan Ferran critica la "regressió" en matèria de mitjans públics potser recordar que el seu partit va també posar un exdiputat, Josep Maria Carbonell, de president del CAC.

De fet, ICV ha proposat ara Salvador Alsius, però quan manaven ells tampoc no van posar cap objecció a designar una exdiputada, Dolors Comas d'Argemir, que anteriorment havia estat -com a regidora- el corcó de l'alcalde Joan Miquel Nadal a Tarragona. L'havia tractat poc, però quan va anunciar 2006 que plegava li vaig preguntar sorprès que què faria. Em va dir que no ho sabia. Al cap d'unes setmanes estava al CAC.

I Esquerra també fa escarafalls, però va col·locar Enric Marín de president de la CCMA -quan Albert Sáez els va deixar tirats- amb un decret-llei elaborat a corre-cuita perquè no volien perdre tan preuat càrrec abans de les darreres eleccions al Parlament. Per la diada de Sant Jordi d'aquell any el vaig trobar a la recepció del Palau de Pedralbes i, com que vaig ser el primer periodista en assabentar-me'n, li vaig dir que el Consell de Garanties Estatutàries havia tombat el seu nomenament. Ni es va immutar: "estava previst".

No és que el CAC estigui polititzat, és que ho ha estat sempre, tot i que ara potser ho està més que mai. Per això, probablement el que hauríem de fer és suprimir-lo. Amb l'excusa de les retallades, actualment han reduït el nombre de membres a sis, però continua sent un organisme amb una plantilla de 104 persones -dels quals fins ara 11 eren alts càrrecs- i un pressupost de més de 6 milions d'euros. A més només serveix per supervisar els mitjans de comunicació catalans, ni tan sols té capacitat sancionadora per a Telecinco o Antena 3.

El CAC és, en el fons, un deliri de grandesa. Com que els catalans no tenim Estat hem creat tot d'estructures per semblar-ho i tenim un munt d'organismes catalans: l'Agència Tributària de Catalunya, el Consell Audiovisual de Catalunya, l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, l’Autoritat Catalana de la Competència, el Consell de Treball, Econòmic i Social i l’Institut Català Internacional.

Com poden veure, la majoria són còpies exactes del corresponent organisme estatal, però en temps de crisi més d'un ens el podríem estalviar i dedicar el seu pressupost a altres tasques més necessàries. Segur que per vetllar pel pluralisme de TV3 o de Catalunya Ràdio i atorgar llicències de tant en tant podríem trobar algun mecanisme més auster. El seny no ens farà ser menys catalans. Al contrari.

 

(1) Salvador Alsius m'ha enviat aquest tuit: "Un sol matís: mai en 20 anys a TV3 vaig deixar traslluir les meves conviccions. Altra cosa és que em posessin etiquetes". I, encara que sigui com a simple telespectador, en sóc testimoni.

Publicitat

6 Comentaris

Publicitat
#5 fells, bcn, 06/07/2012 - 13:53

En un Estat Democràtic, qualsevol CAC, sobra. La llibertat d'expressió no pot tenir fiscalitzadors.

#4 Cesc Vendrell, Sitges, 05/07/2012 - 18:42

És curiós! Tots els que volen eliminar ara el CAC van donar suport a l'Estatut! Que no se'l van llegir????

#3 Albert, Barcelona, 05/07/2012 - 15:43

Insisteixo en que els ciutadans estem fent el paperina desde fa temps anant a votar aquesta colla d'impresentables. Aprofitats, poc preparats, repartidors de càrregs i sous oficials a amics i coneguts, demagogs, poc professionals i molts altres adjectius que m'estalvio. DIGUEM PROU JA!

#2 Francesc77, Barcelona, 05/07/2012 - 11:01

El que jo mai no entendré és perquè els periodistes se senten per damunt de tot i amb el dret de ser exclosos de qualsevol supervisió. Quina alternativa hi ha al CAC per garantir la pluralitat dels mitjans públics? Com sempre, un article molt il·lustratiu i molt critic però sense propostes.

#2.1 Albert, Barcelona, 05/07/2012 - 16:04

Pluralitat?? si els periodistes actuen de forma professional haurien d'informar objectivament de fets, noticies i no crear opinió ni cap un costat ni cap a l'altre....i sempre pots canviar el canal o apagar la tele.....9 mil.lions d'euros l'any de control??? vinga va.....

#1 anna, Barcelona, 05/07/2012 - 09:30

Com a informació suplementària el Sr. Sirera podria afegir-hi el nombre de lectors dels seus articles. Em sembla que amb la informàtica això ho tenen controlat exactament. Escriure és una cosa i ser llegit una altra. Per sort els lectors som lliures.