La Punteta · 17 de Novembre de 2022. 10:01h.

JORDI GARCIA-PETIT PÀMIES

Jordi Garcia-Petit Pàmies

Els autodeterministes trossejarien Europa

HI ha un discurs “especialitzat” poc conegut del gran públic, per bé que molt seguit pels qui hi creuen: el dels autodeterministes, que són els que propugnen l’alliberament dels pobles “oprimits” mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació i l’assoliment d’un estat propi per  a les nacions “sense estat”.

 Trobareu  aquest discurs  escampat sobretot per la vella Europa, que ha estat des dels temps de Grècia la mare cultural de totes les creacions (i fantasies) polítiques. És un discurs revisionista de la història, quan la història -el que ha succeït- és irreversible, i socialment reaccionari, car pretén tornar enrere cap a un ahir mitificat.

 L’encerteu en pensar que aquest és el discurs  del president de la Generalitat de Catalunya, “fa anys que vull la independència”, diu,  i per assolir-la la via és l’autodeterminació.  

Segons els autodeterministes hi ha pobles i nacions -la diferència entre poble i nació és confusa  en el discurs-  que no han pogut realitzar el seu destí històric -no diuen mai quin és-,  oprimits dins d’un Estat que no és el “seu”, i que tard o d’hora s’alliberaran exercint el dret a l’autodeterminació i, per fi, tindran un estat propi. Aquesta és la síntesi del simplista  discurs, que és  una mena de desconstrucció  de la realitat.

Apliquem-ho, per exemple, al cas de França. Aspirarien a “alliberar-se” ara com ara Bretanya, Occitània, Alsàcia  i Còrsega. I a aquest desmuntatge s’haurien d’afegir les “reunificacions”: la Lorena a Elssas, el  Flandes francès al Vlanderen neerlandès, el País Basc francès  a Euskal Herria, les comarques del Rosselló, el Conflent i el Vallespir a la República Catalana. França quedaria reduïda al que era al segle XIII.  Podríem fer una semblant prefiguració  d’Espanya retrocedint-la al segle XV.  

Si ens deturem a pensar-hi, t’adones de l’absurd d’aquest discurs. Europa tindria uns 35 nous petits estats, més els estats residuals que quedessin després de les desintegracions, uns 30. Això donaria una Europa d’uns 65 estats pel cap baix. Us imagineu una Europa així  trossejada en el món de la globalització i de les agressives grans potències, els Estats Units, la Xina, Rússia, l’Índia?

Com sigui que el discurs abstracte permet la idealització i la solidaritat entre els “oprimits” d’avui -entre Catalunya i Escòcia, per exemple-, els autodeterministes no parlen mai de les contradiccions i els enfrontaments de demà.

 Les dificultats de concertació dels actuals estats  europeus serien un entreteniment comparades amb les tensions d’un conglomerat de més de 60 estats,  cadascun  tractant de reafirmar-se tothora, tots gelosos de la sobirania recent estrenada.

No s’ha fet una refutació contundent del discurs autodeterminista perquè la seva absurditat intrínseca no el fa viable en el pla intern dels estats ni, per tant, digne d’ésser considerat (i temut) en el pla europeu. Per això hom pensa que no cal amoïnar-s’hi.  

I, tanmateix,  no deixa d’ésser un discurs distorsionador com prou ho sabem a Catalunya. Aquí hem hagut de patir la pretesa superioritat moral dels independentistes, sempre ofesos, sempre queixosos, sempre exigents,  que ens han  atordit amb el seu constant victimisme de l’ “opressió” i de la “repressió” de l’Estat.  No han aconseguit res, només han (a)portat divisió i pèrdues morals, materials, de temps i d’energies,  però a ells els serveix per viure políticament de l’ “autodeterminació pendent”.

Si quelcom de cert hi hagués en les al·legacions dels autodeterministes -no greuges imaginaris o petiteses magnificades-, existeix tota una normativa internacional per a la protecció de les minories -els catalans ho som a Espanya i els independentistes ho són a Catalunya-  com ara el Conveni-marc del Consell d’Europa de l’1 de febrer de 1995, ratificat per l’Estat espanyol i en vigor des de  l’1 de febrer de 1998.

Els independentistes d’aquí no hi recorren. No s’estan de res, s’irroguen la representació de tots els catalans i no es consideren una “minoria”, sinó un poble “oprimit”, en el que inclouen els catalanes que no se senten oprimits,  i una nació “sense estat”, que imposen als catalans que també se senten espanyols  i que tenen l’Estat espanyol com a propi.  El Conveni els queda curt.  

Tant que demanen que Europa els escolti  -no que escolti la Catalunya real, que els escolti només  a ells-,  també  poden invocar l’article 2 del Tractat de la Unió Europea que estableix el respecte dels  “drets de les persones que pertanyen a minories”. Tampoc no hi recorren.

Tot comptat i debatut prefereixen viure del conte de l’autodeterminació, igual com els altres autodeterministes.

  

Publicitat
Publicitat

5 Comentaris

Publicitat
#5 Protágoras, bcn. España, 19/11/2022 - 22:19

En miles de ciudades y territorios de todo el mundo conviven gentes de dos o más grupos étnicos. Si vinculamos la nación a un grupo étnico, los ciudadanos no pertenecientes a la "etnia nacional", pasan a ser ciudadanos de segunda, y en lugar de resolver un problema crearíamos miles.

#4 Barretina a rosca, Black hole, 19/11/2022 - 11:57

Creo que al artículo le falta aclarar ese mal llamado "derecho" de autodeterminación del que siempre hablan los independentistas, la ONU no reconoce en Europa a ningún territorio la posibilidad de autodeterminación. Las mentiras del independentismo.

#3 Timbaler , Bcn, 18/11/2022 - 21:25

El problema que tenemos con los lacis es que no aceptarán nunca que España es un estado democrático,pues si lo aceptaran se quedarían sin argumentos.
Por ello no les queda otra que lanzar al pueblo contra el estado de derecho.
Y así nos va.

#2 Ganxet, Reus, 18/11/2022 - 07:44

Potser si els estat actuals es creguessin d la unió europea i es formés un gran estat anomenat Europa ens aniria millor a tots.

#1 Onofre de Dip, Vigo, 17/11/2022 - 13:44

Fue un mal día aquel en que Wilson decidió defender la aplicación del principio de las nacionalidades. El imperio austro-húngaro fue dinamitado y se creó un enorme vacío en el centro y este europeo. No quedó ningún poder que pudiera contrabalancear a una Alemania emergente, como la nazi, ni a la URSS. El resultado final es bien conocido.