L'entrevista d'amagatotis del lehendakari Iñigo Urkullu i el president de la Generalitat, Artur Mas, confirma que no tenim ni el suport dels bascos. Ja m'ho pensava perquè els bascos sempre han anat a la seva.
Perquè, ben mirat, no han estat capaços de fer una roda de premsa plegats i l'únic que ha transcendit via comunicat és les crítiques a "l'estratègia recentralitzadora" del PP que, atès que parlem de nacionalistes bascos i catalans, és ben poca cosa.
Al cap i a la fi, la trobada va ser dijous passat i es va saber l'endemà. I encara perquè, em temo, Ajuria Enea devia filtrar la informació abans que Palau. Llavors tot devien ser presses.
A més, la penúltima vegada que Mas va anar a una reunió en cotxe oficial va ser quan va pactar amb Zapatero l'Estatut del 2005. Una de les cites fantasma que l'ha empaitat, des de llavors, tota la vida.
Pel que fa a la resta, el compromís de mantenir una relació "periòdica i fluida" o "aprofundir en els coneixements de les realitats pròpies de Catalunya i Euskadi" semblen els comunicats que feia Henry Kissinger quan viatjava a la Xina encara en plena guerra freda.
Almenys van admetre que "hi ha similituds, però també diferències" que, en llenguatge diplomàtic, és més del que ens pensem i confirma, al meu parer, allò que deia al començament: que els bascos van a la seva. Nosaltres faríem el mateix si, als primers anys de la Transició, haguéssim demanat el concert econòmic en comptes de competències plenes en presons.
Tant se val, fa tota la pinta que, el que busca Mas, és un intermediari per intentar desbloquejar la relació amb Madrid. Sí, fan sensació de fermesa: que si votarem el 9 de novembre, que si que s'han pensat, que si me'n vaig abans que arribi Rajoy. Però és de calaix: abans d'una negociació política sempre cal fer sensació de fermesa. No sé si, en els propers mesos, estem a apunt d'assistir a una baixada de pantalons històrica de CiU.
