Publicitat
La Punteta · 3 de Març de 2015. 14:17h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Els rebotats del PSC

Un dels errors que va cometre José Montilla va ser no fer cas de Pepe Zaragoza. Quan va arribar a president l’aleshores secretari d’organització del PSC li va recomanar que fes tabla rasa amb els consellers de l’època Maragall.

Però Montilla no només va mantenir Quim Nadal, Antoni Castells, Montserrat Tura i Marina Geli, sinó que fins i tot va ascendir Ernest Maragall de secretari del Govern a conseller d’Educació. En agraïment a la confiança dipositada aleshores la majoria d'ells pertanyen ara al PSC. Els fets han acabat donant la raó, doncs, a José Zaragoza.

Jo, sempre que algú es proclama ara sobiranista, em pregunto el mateix: per què no s’hi declaraven quan tenien càrrec oficial?. Quan eren consellers o diputats o alcaldes o regidors, exemple. No cal dir que tothom té dret a evolucionar ideològicament, però són conversions sinceres?. Ferran Mascarell seria ara conseller de CiU si el PSC hagués apostat per ell com alcaldable per Barcelona?.

El mateix dubte em genera Raül Romeva: per què no va deixar ICV quan era eurodiputat?. D’acord, Iniciativa ha aprovat aquest dissabte, després de dos anys de fer bullir l'olla amb la consulta, que estan a favor “d’una Catalunya sobirana dins d’una Espanya plurinacional”, que no és carn ni peix. Però, ben mirat, a ICV no han estat mai independentistes i ara estan acollonits per Podemos.

El mateix em passa amb MÉS Moviment d’Esquerres -mes conegut com el partit dels exconsellers-, la Nova Esquerra Catalana d’Ernest Maragall o l’Avancem de Joan Ignasi Elena. Hi ha tantes escissions del PSC que, la veritat, jo em faig un embolic.

El passat mes de novembre, per exemple, els de MÉS i NCcat -els noms semblen trets d’Star Trek- van presentar el document de confluència. De fet, tots sabem que la confluència és amb Esquerra.

Recordo que van fer la roda de premsa un dijous -el 20 de novembre- i tres dies després ja participaven en un acte preelectoral d’Alfred Bosch. A l’escola municipalista d’ERC hi eren tots: Magda Casamitjana (NECat); Josep Duran (Avancem), Jordi Martí (Moviment Catalunya) i Toni Comín (Socialisme, Catalunya i Llibertat)

Fins i tot he perdut el temps llegint  el document de confluència que van aprovar aleshores -nou folis, no es perden res- i no he aconseguit trobar cap frase a favor de la independència. Com a molt una d'ambigua que diu que “ens sentim alhora compromesos amb els anhels de llibertat i autogovern ple dels ciutadans de Catalunya”.

Això sí, en pla progre, una proposta que fins i tot ara Podemos admet que no es pot fer com la “Renda Bàsica Garantida”. La resta són vaguetats de l’estil “canvi de model productiu”, “una economia mediambientalment sostenible i socialment justa” o una “defensa renovada i activa de l’Estat del Benestar”. Encara que el que més m’ha agradat a mi ha estat el d’”eliminar el sistema de canongies”. En això hi estic d’acord, però ho critiquen ara que no tenen cap sou oficial.

Un altre exemple: un dels nostres col·laboradors més conspicus, Eduard Moreno, entrevistava divendres passat el coordinador d'Acció Política de MÉS, Pere Almeda. Hi havia una pregunta clau: “el partit que vostè representa es un partit favorable a la independència?.”

La resposta era un concert de violí: “És la tradició del socialista catalanista que ha liderat bona part del país que ara considera que cal construir un nou model de les esquerres a Catalunya, tenim tota la ambició per conformar aquestes majories”. No parlava d’independència ni de sobirania ni del procés. Res de res.

Un dels problemes de la política catalana és que s’ha convertit en un qué hay de lo mío. És legítim, però fa un mal immens al país. Hauríem de fer-nos aquella pregunta que va plantejar John F. Kennedy en el seu primer discurs presidencial: “no preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta què pots fer tu pel teu país”. I no ho dic pels rebotats del PSC, ho dic en general.

Publicitat
Publicitat

0 Comentaris

Publicitat