De tots els burgesos que conec -de lluny, perquè jo sóc un paio de classe mitjana- José Manuel Lara és dels que em cau més bé. Em queia bé abans i em cau bé ara malgrat que hagi dit que, en cas d'independèndencia, se n'hauria d'endur l'imperi "a Saragossa, Madrid o Conca" perquè el castellà no serà oficial.
Potser cal recordar que Mas ja va deixar clar al debat debat de política general que "el castellà també és patrimoni de Catalunya". Modestament, ja ho vaig dir l'altra dia al Twitter: el castellà, en una eventual Catalunya independent, hauria de ser tan oficial com el català. Per descomptat.
Però és d'agrair que en un món tan discret com els dels negocis -la pela és la pela-, almenys l'amo de Planeta hagi gosat parlar clar i català. Fins ara només s'hi havia atrevit el president del Cercle, Josep Piqué; i el de la CEOE, Juan Rosell. Però el primer no compta perquè ha estat ministre del PP i al segon, els de la pròpia patronal, li van picar el crustó. Almenys una bona notícia en la matèria: el silenci de la Caixa convida a l'esperança.
A més, ningú no ha dit que això de la independència sigui fàcil. Caldrà molta pedagogia. A fora i a dins. Espanya no és una invenció dels Reis Catòlics ni del Comte-Duc d'Olivares ni de Felip V. Espanya és una unitat de mercat i es va consolidar amb la creació de la pesseta -un invent català, per cert: Laurà Figuerola, 1868-. Lara, com la resta d'empresaris, és farà independentista el dia que li surti més a compte ser català que ser espanyol.
Però, malgrat tot, ha fet més per Catalunya José Manuel Lara que tots de tots els sobiranistes de pa sucat amb oli que ara el critiquen. Fins i tot em va semblar veure al Twitter una crida subtil al boicot d'alguna estrella de TV3. Si les dades de la Viquipèdia són certes, que en aquest cas no ho dubto, dóna feina a 5.000 persones i factura 1.400 milions d'euros. Planeta, amb seu a Barcelona, és el setè grup editorial del món. N'hauríem d'estar orgullosos.
Planeta va salvar fins i tot Edicions 62 l'any 2006 -juntament amb la Caixa i Enciclopèdia Catalana-, quan era una editorial amb peus de fang. I quan dic Edicions 62 dic la majoria d'editorials catalanes perquè n'hi ha prou amb una visita a la seu del grup al carrer del Peu de la Creu número 4 de Barcelona -jo ho vaig fer en l'època de Fèlix Riera- per adonar-te'n que controla la majoria de segells que em van ensenyar a llegir en català: Empúries, Proa, Pòrtic, Destino, Columna. Potser massa i tot perquè queden poques editorials independents.
El sobiranisme no ha perdonat a Lara que sigui també accionista de La Razón tot i que també ho ha estat de l'Avui. És el més aproximat a ciudadano Kane que conec -en el sentit positiu del terme- perquè és el que voldria qualsevol editor: tenir un diari de cada tendència. La qual cosa li ha provocat algun disgust: quan va entrar a Premsa Catalana el 2004, Luis Maria Ansón se'n va anar amb un cop de porta.
I em consta que volia mantenir-se a l'accionariat quan Godó va posar a la venda la seva participació el 2009 perquè ja pensava en La Vanguardida en català. Si hagués continuat potser l'Avui encara existiria com a capçalera independent perquè, com se sap, ha deixat d'existir i ara és El Punt-Avui. I espero, pel bé de la premsa en català, que tiri endavant tot i que acostumo a desconfiar d'aquells negocis que s'acaben venent per un euro. El millor exemple fins ara és Spanair. Potser algun d'aquests columnistes que ara el deixen verd li haurà d'acabar demanant feina.
Si hi hagués més lares a Catalunya, Catalunya aniria millor. En plena bombolla immobiliària, mentre la majoria de la nostra alta burgesia es dedicava invertir en locals al Passeig de Gràcia o ficar la mà a la caixa del Palau; José Manuel Lara va diversificar el hòlding familiar i fins i tot va crear una companyia aèria: Vueling.
A més, ha sabut convertir l'editorial heretada del seu pare en un grup multimèdia, cosa que a altres famílies, com els Godó, els ha costat més. I això que ni tan sols era l'hereu destinat a agafar les regnes del grup perquè li pertocava al seu germà Fernando, mort a l'autopista de Manresa el 1995 presumiblement per excés de velocitat. Mossèn Ballarín, que casualment passava per allà, li va donar l'extremaunció.
I, per Barcelona, encara corre la llegenda urbana que l'amo de Planeta va plantar l'aleshores president del Govern espanyol, José María Aznar, per no perdre's la seva partida de bridge dels dilluns. Se non è vero, è ben trovato. Llavors Aznar, amb majoria absoluta, venia més per Barcelona. Tenia les portes obertes arreu.
Per als malpensats voldria acabar dient tres coses:
Primera. Que consti que jo, al senyor Lara, no el conec. De fet, només hi he parlat una vegada. Un dia que, al Cercle, en plena onada de rumors sobre la venda l'Avui, li vaig preguntar a boca de canó sobre el futur professional de Vicent Sanchis i em va respondre polidament que el llavors director de l'Avui sempre tindria un forat al Grup Planeta.
Segona: l'e-notícies no està en venda. I si hipotèticament mai ho estigués -que ho dubto: el nostre model de negoci no és fer un pilotasso- l'última persona a qui l'hi vendria seria a José Manuel Lara davant el risc de tornar a ensopegar -encara que fos en un passadís o al quarto de les fotocòpies- amb el senyor Albert Montagut.
L'altre dia vaig veure que em volia seguir a Twitter i, abans de bloquejar-lo, li vaig enviar una foto que vaig fer un dia a Dublín: un pub que exhibia un cartell ben gros a l'entrada: "reservat el dret d'admissió". Ja el vaig patir prou quan ell era director de l'edició catalana d'El Mundo i jo un simple mindundi. És L'única persona que va estar a punt de fer-me avorrir el periodisme. Amb el temps crec que he demostrat que una de les poques coses que sé fer bé a la vida són titulars.
I, tercera, tampoc no voldria que semblés que estic donant les gràcies per tenir la gentilesa de convidar-me per al sopar del Planeta per primer cop des de la fundació d'aquest diari ara fa més de dotze anys. En el fons vol dir que anem bé: l'e-notícies se'l mira tothom la qual cosa, no cal dir-ho, és mèrit de tots el que el fem, no només del pringat del director.
En un principi vaig pensar que no perquè servidor va molt enfeinat i fa poca vida social, però després m'hi vaig repensar. Al cap i a la fi, al Planeta també s'hi pot anar a pencar. Serà una bona ocasió per flairar què pensen els nostres empresaris de la independència i, de retruc, esbrinar quin regal fan als periodistes a la roda de premsa prèvia. Sembla que hi ha garrotades entre els col·legues per anar-hi. Tot i que, dels regals a la premsa, ja en parlarem un altre dia.
Em pots seguir a Twitter:
Jo, com Umbral, he vingut a parlar del meu llibre (que no és de Planeta, eh?):
I sembla que és bo encara que l'hagi escrit jo:
