Aquest dimeces veia els diputats de Junts pel Sí aplaudir Carles Puigdemont com si fos un concert de Bruce Springsteen -entre crits d'independència- i se’m va aparèixer l’esperit de Pere Navarro. Sí, el criticat, qüestionat i fins i tot agredit Pere Navarro. Algú li hauria de fer -a ell i a Maurici Lucena- un acte de desgreuge.
Perquè quina diferència hi ha entre el “referèndum acordat amb l’Estat” que ha proposat el president de la Generalitat durant la qüestió de confiança i la consulta “legal i acordada” que va proposar el llavors primer secretari del PSC el 2012. Cap ni una. Hem tornat a la casella de sortida. Hem retrocedit quatre anys.
De fet, el president està disposat a negociar-ho tot: “com formulem la pregunta”, “quina és la data més adequada per fer-ho”, “quins serien els quòrums que acceptaríem per considerar vàlids els resultats”. A veure si cola.
Tampoc està gaire convençut del resultat perquè ha parlat també de "quina moratòria establiríem per tornar a demanar el referèndum en cas que el perdéssim”. Com els quebequesos, que en porten dos (1980 i 1995). Els referèndums només s’han de plantejar si tens opcions de guanyar-los de carrer.
A veure si ho entenc: que no havíem passat pantalla? que no marxàvem? que no hem de ser independents l'estiu vinent?. Què dirà ara el conseller Romeva?. Però si en el debat de la declaració independentista del passat 9 de novembre va rebutjar la consulta. “La proposta de demanar novament un referèndum ja ha quedat superada pels fets”, va dir llavors. D'això fa menys d'un any.
Ara el president li ha encarregat la tasca “d’organitzar” el referèndum perquè la seva conselleria té competències en participació -ja tremolo- mentre que el vicepresident Junqueras, en tant que president de la Comissió Interdepartamental d’Impuls de l’Autogovern, es farà càrrec de “l’arquitectura” de la consulta.
Sí, és veritat que el president ha dit que faria un referèndum acordat amb l’Estat o no, però ni un ni l’altre sortien tampoc al full de ruta de Junts pel Sí. Els passos eren un govern de concentració, preparació de les estructures d’estat i el Parlament declava la independència.
Després venien eleccions constituents, la Constitució i finalment un referèndum per aprovar la nova carta magna, però no un referèndum d’autodeterminació. Si ara incompleixen el més important del programa qui no diu també que incompliran els terminis?. Els 18 mesos encara són vigents?.
Ben mirat, l’únic coherent en tot l’afer és el diputat Germà Bel que -en una entrevista el passat mes de juliol- advertia que el referèndum era “un 9-N, però patètic” i que “seria com “trencar el contracte amb els electors”. Quanta raó tenia aleshores. Què farà ara? Dimitir?.
El problema és el de sempre: dos milions de persones a favor de la independència són moltes persones, però en un cens de 5,5 milions no en són prou. No es pot declarar la independència amb només la meitat del país.
I ho sabien des d’un bon començament: ho han estirat al màxim perquè del que es tracta és de seguir al Govern. La proposta del referèndum pretén ara intentar eixamplar la famosa base social amb els votants de Catalunya sí que es Pot, però també buscar una sortida al mateix atzucac en el que ens han ficat. Ja ho va dir el propi president: "l'embolic que perjudica tothom".
