Jordi Barre es va morir el 16 de febrer a l'edat de 91 anys. Era el català més conegut a Catalunya Nord amb el mariscal Josep Joffre. El primer que va gravar un disc en català al Rosselló. Era el 1963. I el primer cantant nostre que va fer l’Olympia.
Permeteu-me un record personal. L’administració francesa m’havia 'deportat' al nord de l’estat on em marfonia lluny del país. Un dia de primavera plugenc vaig tenir l'alegria de veure en Jordi en un programa de la malaguanyada Cinq presentat. A més d'aquesta cançó, m'agrada particularment, "Abans que sigui tard". Posseixo una versió on Jacques Fabri recita una bona traducció francesa del poema de Joan Cayrol entre dues estrofes de la cançó. La meva cançó preferida, però, és 'Els mots perduts' -al moment quan escric aquestes línies- perquè podria també triar. Deixeu-me el temps. Un aire extraordinari amb lletra seva.
Voldria concloure parlant-vos un poc de l'home Jordi Barre encara que aquestes consideracions no tinguin res a veure amb l'art. Jordi Barre era un home deliciós, charmant (l'adjectiu francès el defineix millor que el nostre "encantador"), un gran artista modest i conscient alhora de la bellesa de la seua música. Un gran català que mai no politiquejava però que, en públic, es va negar a tocar la mà de l'inefable prefecte Bonnet. El darrer cop que el vaig sentir fou pel desembre del 2009 en un pessebre. Cantava amb una veu intacta, la veu dels balls d'antany a la platja d'Argelers quan el vi blanc és fresc i les noies et fan creure en l'amor, malgrat tot el que sabem de l'existència.
Era un home alegre que s’estimava la vida i la vida l’estimava.
