Una de les coses que més m’emprenya d’alguns sobiranistes es que parlin en nom de tot Catalunya. Pujol era un veritable especialista en això. Sobretot després de Banca Catalana. Amb ell la identificació del país amb el personatge va arribar a cotes màximes.
Però ara s’ha recuperat amb el procés. El candidat de CDC, Frances Homs, té molta tendència a fer-ho. No sé si per les seves magres expectatives electorals. El passat 19 de maig, per exemple, va afirmar després de la seva imputació pel Suprem que “és un atac i no és contra mi ni contra el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, és contra un poble”.
El cap de llista d’ERC, Gabriel Rufián, va fer el mateix dos dies després en una entrevista a La Vanguardia. El col·lega Àlex Tort li preguntava: “ERC és al Congrés per demanar el referèndum?”. I Rufián responia: “No. ERC hi és per defensar Catalunya", entre d'altres coses.
El mateix dia, al Telenotíes migdia, van recollir les crítiques d’un expres d’ETA, Fernando Lizeaga, del col·lectiu crític amb Sortu. I em va cridar l’atenció que fes servir -voluntàriament o involuntàriament- el mateix recurs expressiu.
“Que haya una ausencia total de lucha armada por parte de nuestro pueblo …”, afirmava. Com si la “lucha armada” l’haguessin practicat tot els bascos. En el benentès que no estic comparant, en cap cas, un moviment sobiranista pacífic com el català i el terrorisme d’ETA.
En canvi, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en un esmorzar-col·loqui aquest divendres a Madrid, ha qüestionat l’actitud de l’Estat espanyol perquè hi ha “dos milions de ciutadans espanyols van demanar donar-se’n de baixa” el passat 27-S. Aquest és el rovell de l'ou: a les eleccions plebiscitàries el cens electoral era de 5,5 milions de persones.
Els partidaris de la independència van assolir 1,9 milions de vots (Junts pel Sí i la CUP), els contraris 1,6 (Ciutadans, PSC i PPC) i els del mig 367.000 (Catalunya sí que es Pot) als que hauríem d'afegir els 100.000 d'Unió, que es va quedar fora.
Per això l’altre dia vaig haver d’explicar-li a un hiperventilat que Catalunya és Lluís Llach, però també Joan Manuel Serrat. No sé si ho va acabar d’entendre. A aquests els bloquejo de seguida. No em paguen per fer de psiquiatra.
