La COP27, celebrada a Xarm el-Xeikh, Egipte, ha acabat sense un resultat tangible pel que fa a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, principalment els procedents de la combustió de carbó, petroli i gas natural, la tríada de l’energia.
Els organitzadors egipcis no han estat a l’altura del que s’esperava de la cimera, que aplegà caps d’Estat o de govern i ministres de 200 entitats estatals, i que havia de pronunciar-se sobre la imperativa reducció de les emissions fins al 2030.
Diuen que els organitzadors han fet gala de neutralitat, però en aquesta qüestió la neutralitat frega la traïció. Els 636 lobbistes censats, els directors generals de les petroleres BP, Shell, Total i Occidental, que tantes mans importants estrenyeren, han pogut retirar-se satisfets, els seus negocis no perillen, només perilla la Terra.
La COP28 se celebrarà el 2023 a Dubai, la capital dels Emirats Àrabs Units, el setè productor mundial de petroli, la cimera serà una festa per als lobbistes de les petroleres.
¿Sobren aquestes cimeres, escandalosament contaminants i cares en sí mateixes?. Doncs no. La seva quasi inutilitat retrata la pusil·lanimitat dels governants i la descarada defensa dels negocis, i tanmateix, les solucions, que han de ser multilaterals, només poden venir d’una cimera internacional.
Respecte a la COP26, clausurada a Glasgow el 21 de novembre de 2021, no s’ha avançat en el compromís de reduir les emissions, i si no s’avança es retrocedeix. El canvi climàtic és un fenomen acumulatiu, cada any que passa sense reducció d’emissions, és un any perdut. Els anys següents caldrà més reducció per assolir el mateix objectiu: acabar el segle amb un 1,5ºC d’increment de CO2 en relació amb el CO2 que hi havia a l’era preindustrial pels vols de mitjan segle XIX.
Avui dia, les temperatures mitjanes globals ja han augmentat, aproximadament, 1,2ºC, i sentim les feixugues conseqüències de l’escalfament: calors com els registres històrics no n’havien apuntat, la puja perceptible del nivell de les aigües oceàniques, sequeres escruixidores i inundacions espectaculars, incendis arrasadors, tifons imprevisibles...Si a l’1,2ºC hi afegim el 0,3ºC convingut, la probabilitat de l’agreujament accelerat dels desastres climàtics no ofereix cap dubte.
L’1,5ºC va ser una decisió dels polítics contra el parer dels científics, que proposaven dràstiques reduccions de les emissions per no sobrepassar l’1,3ºC/1,4ºC, cada 0,1ºC té un impacte considerable, si aquest sostre, que quan fou convingut era generós -n’hi ha que, al contrari, el consideraven realista-, se sobrepassa, augmentaran amb força les conseqüències negatives del canvi climàtic. ¡Tots els éssers vius de la Terra ens rostirem!
I, pitjor encara, sobre la base de les insuficients polítiques reductores actuals, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (l’IPCC), organisme creat per l’ONU, estima que l’escalfament global assolirà els 3,2ºC d’augment cap al 2100 -alguns experts diuen que es podrien superar els 4ºC-. Si això passa, la vida a la Terra seria pràcticament insostenible.
L’IPCC, un grup de 234 importants científics de 66 països, a l’informe de 2021 arriba a la conclusió que “és innegable que la influència humana ha escalfat l’atmosfera, l’oceà i la terra”. El que l’activitat humana ha espatllat, ¿pot arreglar-ho l’activitat humana? Un hom racionalista respondria que sí.
Però, comença a haver-hi seriosos dubtes sobre una activitat humana racional, capaç de corregir els errors d’un desenvolupament que ha ultrapassat els límits de la sostenibilitat planetària.
Resulta que tot això se sabia: el consum il·limitat de recursos limitats des de l’Informe al Club de Roma el 1972, “Els límits del creixement”, del que s’han venut més de 12 milions d’exemplars; l’escalfament del planeta terra des del primer informe de l’IPCC el 1990 i la Cimera de la Terra, que va tenir lloc a Rio de Janeiro el 1992. Entre 30 i 50 anys de desídia.
Per què no s’ha fet gairebé res o massa poc?
Per diverses raons, deixant ara de banda les devastadores raons econòmiques, n’apuntaré una: la falta de “cultura climàtica” generalitzada, fins i tot, en forma d’ignorància agressiva per part dels negacionistes, que, a sobre, tenen la supèrbia de menysprear el coneixement i les laborioses recerques de centenars de científics especialitzats d’arreu del món.
Que hi hagi “negacionistes de carrer” es pot comprendre a partir de la barrilaire, simplista, “vinga ja, si sempre ha fet calor”. Que siguin negacionistes els qui disposen de tota la informació, com ara Trump, Bolsonaro, Putin i imitadors de mala mort, es mereixen una doble repulsa, per anomia moral i per responsabilitat penal, puix que l’acció climàtica per al dirigent polític ja és una obligació legal, no una opció personal.
Si el panorama és més aviat desolador, la claudicació, acceptant passivament el que pugui venir, seria suïcida.
