Em sap greu perquè llavors els companys de TV3 em diuen fill de puta, però de debò necessitem en temps de crisi una TV3 amb quasi 2.000 treballadors? Juraria que no, perquè la cadena ha estat capaç de mantenir el lideratge fins i tot amb la vaga amb què ens han mortificat durant les últimes setmanes.

Perquè després d'un any d'estira-i-arronsa el famós ERO afectarà només 225 treballadors: 205 de TV3 i 20 de Catalunya Ràdio. La plantilla de Televisió de Catalunya passarà, doncs, de 2.133 a 1.928 mentre que la de Catalunya Ràdio de 427 a 407. Jo sóc de lletres però, amb franquesa, no hi veig tanta diferència.

Tenim un Govern que no pot pagar les farmàcies, l'Hospital de Sant Pau pot tancar -no ho dic jo, ho diu el conseller- els funcionaris no cobren la paga extra, però TV3 és intocable. L'últim balanç -les dades són del mes de març- és que el Govern devia 500 milions als ajuntaments, 600 als proveïdors sanitaris i 400 al tercer sector.

De fet, el mateix dia que s'anunciava un acord per a l'ERO -i el fitxatge de Mònica Terribas amb un sou que de moment ningú no ha desmentit oficialment- sortia la consellera de Benestar i Família, Neus Munté, pel TN confirmant que deixaven de pagar els ajuts de residència privada per aquelles persones que, per manca de places, ja no poden accedir ni a una residència pública. La culpa, és clar, és d'Espanya.

De tots els ERO que ha patit aquest país en els darrers mesos -em sembla que en van 70.000- el de la CCMA és sens dubte el més suau perquè afectarà només majors de 61 anys i als que s'hi acullin voluntàriament.

A més, els acomiadaments seran compensats amb una indemnització de 20 dies per any amb un màxim d’una anualitat més quatre mesos i mig de permís retribuït, un complement del subsidi d’atur fins al 100% del sou els sis primers mesos i 2000 euros nets de borsa de formació.

En resum, una sèrie de mesures d'acompanyament social: permisos retribuïts, disminució del nombre d'afectats gràcies als voluntaris, complement de l’atur i cotització al conveni especial de la Seguretat Social, entre d’altres). També el compromís final de la presidència de no fer més procediments d’acomiadament col·lectiu fins al juliol del 2015. Brauli Duart ja sembla Mònica Terribas, que quan era directora es va comprometre al mateix a canvi de rebaixar un 5% el sou de la plantilla.

Tampoc no és d'aplicació immediata, sinó en un període de quatre anys: el 2013 s’extingiran els contractes dels que es presentin voluntaris i d’aquells que facin 61 anys o més. Els anys següents s’aniran extingint els contractes de les persones que facin 61 anys. Tot plegat no és un ERO, és una prejubilació daurada.

Però a l'opinió pública comença a estendre's la idea que els treballadors de la Corpo viuen dins d'una bombolla. I això, en temps de crisi, provoca molta mala llet, perdonin l'expressió. Només cal mirar els comentaris dels digitals. No tan sols els de l'e-notícies, per cert.

Els estudis de Sant Joan Despí s'han convertit en una mena de microclima pel que fa als sous i les condicions laborals. Només cal recordar les retribucions ecònomiques de la plantilla. O el fet que hi havia un centenar de persones que cobraven sous de més de 70.000 euros pel morro, vull dir fora de conveni. Només una dada: una secretària d'alta direcció de TV3 cobra 12.000 euros més a l'any que una secretària d'alta direcció de Palau.

Com explicava el director del Diari de Girona, Jordi Xargayó -un altre a qui tampoc no conviden a TV3, no m'estranya-: els treballadors de la cadena tenen tres pagues extraordinàries (juny, setembre i desembre); mitja paga extraordinària a l’abril; una paga de prop de 500 euros a l’agost per cada fill menor de 18 anys; 35 dies de vacances; i cinc dies de permís de lliure disposició cada any.

A més de plans de pensions; assegurances; permís per matrimoni (20 dies), per canvi de domicili (2 dies) o per malaltia greu de familiar (3 dies) superiors als marcats per l’Estatut del Treballador i un llarguíssim llistat de condicions (salaris, horaris, hores extres, dietes, etcètera) "inimaginables en qualsevol empresa a base de pressionar, vull dir, negociar cada cop que s'acostaven eleccions".

Amb aquests condicions laborals no m'estranya que CCOO de TV3, en el seu comunicat després de l'ERO, cantessin victòria. En la seva opinió s'ha acabat el "malson", avisaven que "no hem parat, no pararem ni abaixarem la guàrdia" i ja advertien que "al setembre, reprendrem la negociació de conveni".

En el fons, el problema és que CiU, tres anys després del seu retorn a la Generalitat, no s'ha atrevit fer a la CCMA les reformes estructurals que necessitava el país. Com en d'altes sectors, hi han tornat a posar un pedaç.

Al capdavall, el balanç d'aquesta primer període de sessions és ben magre: una sola llei -agafant-se la del tipus impositiu aplicable a les transmissions patrimonials oneroses de béns immobles- i un ERO light a TV3. De fet l'únic acord que hi ha hagut entre CiU i ERC -a més d'enviar la famosa carta a Mariano Rajoy- ha estat posar Mònica Terribas als matins de Catalunya Ràdio.

No vull ser malpensat, però en ple gir sobiranista -i amb eleccions l'any vinent, això no s'aguanta per enlloc- el Govern no es pot permetre el luxe de tenir els treballadors de TV3 en contra. Al cap i a la fi, si la manifestació de l'any passat va ser un èxit va ser gràcies a la capacitat de mobilització de Convergència, però també de Televisió de Catalunya.

Aquell Onze de Setembre, hi havia cròniques d'alguns companys de la cadena que semblaven fetes des del Vietnam en comptes des del Passeig de Gràcia. TV3 no és que sigui una estructura d'estat, és que ha esdevingut un veritable poder fàctic.

Si em busques em trobaràs:

Web personal: http://www.xavierrius.cat/

Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies



Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies