El dia que els 665.000 aturats de Catalunya es posin tots d'acord i vagin a la Plaça de Sant Jaume podran hissar la bandera soviètica a Palau i el conseller de la Presidència sortirà volant per la finestra. Si, amb una mica de sort, opten per la via parlamentària i voten el mateix partit aquest esdevindria el segon grup del Parlament perquè ERC -amb 21 escons- no arriba ni als 500.000 vots.
Sembla que la nostra classe política -especialment el Govern, que és qui ha de liderar el país- no sàpiga que fa cinc anys que estem en crisi. Això ja no és una crisi, es un estat d'emergència nacional. Agafem, per exemple, l'ordre del dia del darrer ple del Parlament. És veritat que hi ha un parell de declaracions institucionals contra els acomiadaments a Ercros i a una planta de General Electric. Però això no ho arreglarem, per descomptat, amb declaracions institucionals.
Això sí, van rebutjar el tancament de tres escoles públiques, van elegir també tres membres del Consell de Garanties Estatutàries -un òrgan independent: un és l'exsecretari general d'un partit- i van demanar la substitució de la Delegada del Govern a Catalunya, Llanos de Luna. Amb franquesa, una veritable collonada que l'únic que farà serà reforçar Llanos de Luna. Al capdavall és un càrrec que nomena el Govern del PP. Posaria la mà al foc que l'únic que pretenia ERC amb aquesta iniciativa era fer bullir l'olla i tapar de retruc altres coses com les retallades als funcionaris. Llàstima perquè pensava que Marc Sanglas era un diputat seriós.
De fet, els nostres parlamentaris ni tan sols es van posar d'acord per prendre mesures per racionalitzar l'Administració. Jo fa quinze anys que en sento parlar. Sovint el problema és que, quan ho presenten els del PP o els de Ciutadans, la resta s'ho agafa com un atac a Catalunya. O que els partits fan al Govern el contrari del que defensen a l'oposició. I d'altres, com el PSC, fins i tot canvien de parer malgrat que no s'han mogut de l'oposició. Però si a l'anterior legislatura fins i tot Esquerra es replantejava els consells comarcals.
De vegades sembla que els nostres 135 diputats -en teoria els representats del poble- viuen dintre d'una bombolla. És comprensible: un bon sou, catifa vermella, cotxes oficials, uixers a dojo, fins i tot el cafè és més barat, en pla Zapatero. De l'únic que s'han d'amoïnar és de donar cops de colze al final de la legislatura per repetir a les llistes. Al cap i a la fi, la nostra classe política ni tan sols ha estat capaç de posar-se d'acord per fer una cimera -i això que durava només un matí!- contra la crisi per transmetre almenys un missatge de confiança.
M'estalvio parlar d'altres espectacles poc gratificants que he presenciat durant la darrera sessió com un diputat de CiU fent corredisses després de declarar el dia abans com imputat. I prefereixo no esmentar altres notícies sobre diners a les illes Caiman per la presumpció d'innocència, però tard o d'hora CiU haurà d'explicar per què, en el seu moment, no va nomenar Xavier Crespo com a Secretari de Seguretat. O que el TSJC hagi decidit finalment imputar-ne un altre, aquest del PSC, just l'endemà d'acabar-se el ple.
Des que sortosament per a nosaltres el periodista Rafael Nadal va deixar la direcció d'El Periódico -ells s'ho perden, però si algú podia salvar aquest diari era ell- no ha parat d'advertir que anem cap al desastre amb una sèrie d'articles -Oportunitat perduda, La inhibició de les classes dirigents, Però què esperen- que Artur Mas hauria de tenir a la seva tauleta de nit i rellegir-los de tant en tant. Quan les classes mitjanes perden la confiança en els seus governants pot passar de tot. Només cal recordar el precedent de la República de Weimar. És l'economia, president.
També em pots trobar aquí:
https://twitter.com/xriusenoticies
