El col·lega d’El País Cristian Segura va donar un tomb ahir pels volts del Palau de Justícia durant al declaració d’Artur Mas davant el TSJC i va trobar una mestra jubilada de Tarragona convençuda que el sabotatge de l’AVE havia estat “obra del Govern espanyol”.
Hem entrat en una espiral -com denunciava en un article anterior, perdonin l’autobombo- en el que tot el que fa flaire a espanyol és sospitós. Els catalans, per descomptat, som una tribu civilitzada i més enllà de l’Ebre són gairebé una colla de bàrbars.
En realitat, fa temps que dura el xup-xup: la principal tesi del sobiranisme és que Espanya no és un estat democràtic perquè ens impedeix votar. Però siguem francs: llevat el Regne Unit i Canadà difícilment un estat permetria un referèndum d’autodeterminació dins del seu territori.
Estats Units, paradigma de la democràcia lliberal, van arribar a fer una guerra civil (1861-1865) perquè uns estats eren partidaris de la confederació i els altres, no.
Mentre que al Sàhara fa quaranta anys que malden per un referèndum -cosa que no sé si sap l’Àngel Colom, l'únic republicà que conec que defensa el rei del Marroc- i encara l’esperen. En fi, ja m’agradaria que Espanya fos com el Regne Unit o el Canadà. I suposo que tard o d’hora ho aconseguirem.
Amb la declaració judicial del president Mas davant el TSJC aquesta sensació ha augmentat. Va començar la vigília quan l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en l’homenatge organitzat pel propi Ajuntament a Lluís Companys, va afirmar que “és una vergonya que la por del franquisme duri encara fins avui”.
Després va revindicar “el catalanisme popular i republicà” que és una manera com qualsevol altra de reivindicar-se a si mateixa. A l’alcaldessa, que abans era activista de la PAH, sempre que al·ludeix al PP se li veu el llautó. Perquè, en certa manera, l'estava equiparant al franquisme.
El coordinador de CDC, Josep Rull, amb aquell somriure d’orella a orella que s’ha fet ja cèlebre en la política catalana, deia l'endemà que la declaració de Mas és “una vergonya democràtica” i que “no poden jutjar tot un poble” que és també una forma subtil d’identificar Catalunya amb el president. Cosa, per cert, que ja va fer Jordi Pujol amb Banca Catalana encara que els dos casos no siguin comparables en absolut.
Mentre que el cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, afirmava que “Companys va ser afusellat per reclamar drets, llibertat i dignitat. 75 anys després, hem vingut davant del TSJC per seguir reclamant drets, llibertat, dignitat i democràcia”. I Junqueras que “avui som al carrer amb tanta altra gent per reivindicar la defensa de la democràcia, les urnes i el dret a vot dels ciutadans”. Ergo, a Espanya no hi ha democràcia.
No cal dir que el president Mas també juga a aquesta carta -i des de fa temps- quan va assegurar en la seva compareixença posterior a Palau que s’ha comportat “com un demòcrata” o, a la nit, quan va denunciar les “reaccions de caràcter predemocràtic” de l’Estat espanyol en un lloc tan idoni com l’acte institucional del Dia nacional en memòria de les víctimes de la guerra civil i de la repressió franquista.
A mi, en efecte, em sembla una bestiesa la querella. Sobretot des d'un punt de vista polític. Però estem equiparant la l’Espanya actual amb l’Espanya franquista. I els que van córrer davant els grisos saben que no és exactament el mateix.
En certa manera fan trampes perquè el debat no és si democràcia sí o democràcia no -l’absència de democràcia és la dictadura-, sinó sí cal complir les lleis o no. Aquest mateix divendres sentia Òscar Dalmau a La Competència que deia: “les lleis s’han de complir”. Encara que ho digués en pla de conya.
Sospito que el president Mas vol ser independent sense trencar un plat -sense desobeir, que diria la CUP- i això tècnicament és impossible.
