La Punteta · 12 de Setembre de 2022. 12:29h.

JORDI GARCIA-PETIT PÀMIES

Jordi Garcia-Petit Pàmies

Espanya país veí, estat aliè

Una ficció dels independentistes, poc percebuda des de fora del marc mental independentista  -potser perquè no l’han  convertit en un eslògan-, és la de considerar Espanya un “país veí” i l’Estat un “estat aliè”.

Quan parlen o escriuen sobre qüestions relatives a Espanya, per més que concerneixin també a Catalunya, les refereixen  a una ”altra realitat”, com si es tractés de qüestions d’un altre país, del qual Catalunya no en formés part. Per la “distància” que hi posen, el país també podria ser Itàlia o Romania.

Pel que fa a l’Estat, la deslocalització de la realitat encara és més evident. L’Estat és sempre  “l’estat espanyol”. I sense que els preocupi el ridícul, en l’expressió oral  molts vocalitzen “espanyol” en castellà, com acostuma a fer l’Albert Batet, el president del grup parlamentari de Junts al Parlament.  L’Estat, que ho és també de Catalunya, seria un “estat aliè”, el del “país veí”.

A més, és un veí amb el qual no hi ha un bon veïnatge, ans al contrari, se’l menysprea, tot el que fa  s’interpreta amb un llenguatge hostil, se’l denigra i no se li reconeix cap virtut o mèrit. La performance de l’11 de setembre, la d’enguany i les anteriors a partir del 2010 són, no afirmacions d’una singularitat positiva, sinó declaracions de bel·ligerància ideològica contra el veí.

La ficció també abasta les qüestions de caràcter internacional. Quan en parlen -normalment poc- és des de “Catalunya  mira el món” -d’ací vindria de rebot  “el món ens mira”- sense passar per Espanya, com si no existís.

 Aquesta separació anímica, forjada amb la voluntat que precedeixi i estimuli la separació física de la secessió, té efectes perversos. D’una banda, priva el conjunt d’Espanya, inclosos els catalans que se senten també espanyols de les energies d’un important grup social de catalans, capficats per la independència, absentats de participar a l’esdevenir d’Espanya.  De l’altra banda, aquest grup viu una alienació culturalment i socialment (auto)limitativa.

Si inicialment la ficció fou una intencionada perversió del llenguatge, una més,  -s’havia de crear indiferència, àdhuc odi envers Espanya i les seves institucions per poder justificar la necessitat de la independència-, per a molts independentistes ha esdevingut una “realitat sostractiva”, la d’un país i un estat que no són “els nostres”, que  interfereixen “el nostre ésser” i, damunt, “ens roben” o “ens maten”.

L’antípoda del “país veí” és la Catalunya omnipresent dels independentistes. Tot comença i tot acaba al “país nostre”.

  L’ “allunyament” de la realitat “real” es nota molt a la Catalunya interior, on  a la distancia tradicional de la perifèria catalana envers el centre - Madrid, però també Barcelona-  s’afegeix i se sobreposa la distància de la ficció.

Els dirigents independentistes, després d’haver perdut la “guerra per la independència”, perden totes les batalles polítiques,  retardatàries de l’acceptació i el reconeixement de la seva derrota, però deixen un pòsit cultural enormement tòxic.

Quan el procés secessionista sigui només un malson, quedarà el que han sembrat alegrement durant anys.  Els eslògans fal·laços, “Espanya ens roba”, “Espanya ens mata”, “Democràcia podrida”, “Estat repressor”, “Llibertat presos polítics”..., continuaran en la memòria dels que se’ls cregueren. La ficció “Espanya, país veí, estat aliè” costarà encara més d’erradicar de la memòria individual i de la   del grup, car resulta molt gratificant: “no som independents (encara), però ens hem desentès (ja) d’Espanya”

¿Què fer davant d’aquest problema cultural?

Per més que sembli estrany, una reflexió recent de Pere Aragonès ens dóna una pista: el combat cultural. Aragonès confessa que admira la concepció teòrica de l’hegemonia cultural del polític comunista italià Antonio Gramsci, que en síntesi afirmava que només per mitjà de l’hegemonia cultural es poden assolir els objectius polítics -per a Aragonès la independència de Catalunya-  i assegurar  la preeminència dels valors propis -en el nostre cas la superació de la ficció independentista-.

El combat cultural ha estat  negligit o abandonat pels constitucionalistes, per això, els independentistes han pogut arribar tant lluny i les seves ficcions arrelar tant fort.

Ara que el combat polític ja no és peremptori, és temps del combat cultural per retrobar-nos en un mateix país, emparats per un mateix Estat.  Aquest lloc és Catalunya dins d’Espanya.

Publicitat
Publicitat

10 Comentaris

Publicitat
#5 no soy nadie, barcelona, 19/09/2022 - 10:23

A veces pienso si este "abandono" que se ha hecho palpable en los años del proceso, donde el Estado "ni ha estado ni se le ha esperado" es algo forzado con oscuros intereses por parte de todos.

#4 Onofre de Dip, Vigo, 15/09/2022 - 19:26

Lo español forma ya parte constitutiva e inextricable del ser catalán. De tal manera, que si mañana Cataluña se convirtiera en un estado independiente, sus nacionales seguirían siendo españoles. Del mismo modo que atenienses, espartanos o tebanos, pertenecientes todos a polis independientes, fueron siempre griegos.
Que se fastidien.

#3 Timbaler , Bcn, 14/09/2022 - 14:10

Yo creo que para superar la ficción nacionalista en mayores de 60 años ,esto es pensionistas o próximos a serlo, no hay mejor reflexión que pensar en qué pasaría con el sistema público de pensiones en una Cataluña independiente.
Ras i curt: siniestre total!!

#2 pepe, Andorra, 12/09/2022 - 13:09

Por cierto, ¿Sabe usted lo q es la teoria depredatoria del estado? Pues eso.

#1 pepe, Andorra, 12/09/2022 - 13:08

Felicidades, solo ha tardado usted 40 años en darse cuenta. Siempre ha sido asi. Claro q tambien deberia observar a los q consideramos q Cathaluna es un invento, q no ha existido nunca como ente politico hasta el siglo XIX y q es el condado de Barcelona, unido a la casa de Aragon, el unico ente politico hasta la reforma provincial de 1833.

#1.1 David, Baix Llobregat, 14/09/2022 - 00:36

Pues su consideración es, a mi parecer, equivocada, ya que pasa por alto la existencia del Principado de Cataluña como uno de los estados que formó la Corona de Aragón durante siglos. A pesar de ello, Cataluña no fue independiente ni mucho menos aliena a la causa común de España.

#1.2 pepe, Andorra, 14/09/2022 - 13:33

es q no hubo nunca ningun estado q formara parte de la casa de Aragon q se llamara principado de Cathaluna, era el condado de Barcelona, ningun Rey de Aragon dejo escrito q fuera principe de cataluña, lo de principado viene de q el conde Ramon Berenguer IV fue el principe de Aragon por matrimonio con petronila.

#1.3 pepe, Andorra, 14/09/2022 - 13:34

Lo q se llama de forma erronea la corona de aragon no son mas q los dominios de los reyes de la casa de Äragon, entre los q se contaba el condado de Barcelona, jamas existio ningun principado de Cathaluna con sentido politico, ningun rey de Aragon juro jamas ningun fuero de cathaluna, eran los de Barcelona. El equivocado y engañado, eres tu.

#1.4 pepe, andorra, 14/09/2022 - 13:36

Y cuando quieras, nos vamos al archivo de los reyes de la casa de Aragon en Barcelona, donde veras, de entrada, q la palabra Cathaluna no aparece hasta despues del matrimonio de Berenguer IV con Petronila, hacia el 1150, no constado la palabra cathaluna en ninguna parte de las capitulaciones matrimoniales de Barbastro.

#1.5 pepe, Andorra, 14/09/2022 - 13:38

Y nunca fue un estado, eran reinos y condados, por favor, te ruego q si has de comentar algo, lo hagas con datos historicos fehacientes y no con la habitual propaganda estatista de el principado de cathaluna y corona de aragon, ambos terminos incorrectos y lejos de la realidad historica de ese momento.