Tenim un sistema intel·lectual a l’alçada de França, per exemple? Tenim aquí l’equivalent a Bernard-Henri Lévy, André Glucksmann, Alain Finkielkraut, Jacques Attali o Thomas Piketty per posar-ne de tots colors?
França, econòmicament, està molt fotuda. L'economista Xavier Sala i Martín, en un article a La Vanguardia el 17 d’abril del 2012, ja comparava l’economia del país del costat amb una bomba de rellotgeria. I descrivia un panorama aterridor: el doble de funcionaris per càpita que Alemanya, la despesa pública del 56% del PIB, deute públic per sobre del 90% i un dèficit anual del 5,2%. Suposo que aquestes dades, a diferència d’altres del cèlebre economista, van a missa.
Però han guanyat dos Premis Nobel de Literatura en sis anys: Le Clézio el 2008 i Patrick Modiano el 2014. Nosaltres vam anar a la Fira de Frankfurt amb l’esperança que tard o d’hora ens en donessin un -segons va confessar llavors el vice-president Carod-Rovira- i encara estem esperant. No sé si perquè el català no té estat propi, pel nivell de la literatura catalana o per les dues coses alhora.
El problema és que els nostres intel·lectuals d'alguna cosa han de menjar. Han estat una prolongació del poder polític. Josep Ramoneda, quan era socialista, va viure vint anys del CCCB. Quan va veure que el vent bufava en una altra direcció es va fer sobiranista. Tothom té dret a evolucionar ideològicament, però mai sabrem si aquestes conversions són sinceres o un modus vivendi.
I malament deu estar també Convergència d'intel·lectuals -entre d'altres coses- perquè de relleu de Ramoneda va ser un periodista: Marçal Sintes. L'únic intel·lectual orgànic de CDC és Vicenç Villatoro, que tant serveix per escriure a l'Ara en pla quota convergent, fer de tertulià als Matins de TV3 o dirigir l’esmentat CCCB on l'acaben de posar a dit després d'un pas invisible per l'Institut Ramon Llull. Diuen que qui pencava era Àlex Susanna.
Ja sé que és demanar massa, però si tinguéssim intel·lectuals independents -com mitjans de comunicació, per cert- no viuríem dins d'una bombolla. Fins i tot aniríem millor: podríem fer autocrítica, evitar errors de principiant, veure-les venir, mesurar les pròpies forces. Els intel·lectuals són la consciència del país. Així anem.
